Publicacions del 2012

Ja hi tornem a ser! Després del llarg parèntesi d'inactivitat, avui ha tornat a engegar el Campionat de Catalunya per Equips, que durant nou setmanes ens tindrà entretinguts.
Hem començat visitant a domicili el flamant nou club Barcelona Uga, resultat de la darrera fusió de clubs i que ara ja compta amb jugadors del "tot Barcelona", ja que si hom mira la distribució geogràfica de Barcelona, Vulcà, Uga i Barceloneta, Déu-n'hi-do el tros que abarca...
El cas és, però, que al vell local de darrera Via Laietana ens esperava un equip que, vista la llista, tenia menys potencial que el nostre de dalt a baix.
El matí ha començat de manera plàcida, i les deu partides es desenvolupaven sense gaires sobresalts i, en general, teníen bon aspecte per a nosaltres. El cronista ha signat l'empat en una posició morta i, al cap de poc, en Carles ha tingut un detall de generositat extrema i ha regalat gairebé una torre al rival.
No ha trigat gaire l'Eduard a deixar la seva targeta de visita sobre el camp erm d'un adversari que gairebé s'ha hagut d'amagar sota la taula per no rebre més... Pur estil Camps.
També en Jacobo, després de bona lluita, ha signat l'armistici tot i que sense estar del tot convençut d'haver tret tot el que volia de la posició.
Entretant, la sang freda d'en Carles començava a treure petroli d'una posició que els altres potser ja hauríem llençat.
Al novè tauler, en Fernando, que avui s'estrenava, ha fet una partida molt bona davant del presi Aiza, però un inesperat error de càlcul li ha servit en safata el punt a en Toni quan probablement més estava pensant com en sortiria viu... Coses del directe i de l'infernal ritme del rellotge, que era nou per al nostre jugador, i li ha proporcionat un plus de nervis.
En Joan, que anava bé de temps!!, ha muntat un camp de mines que arribava fins a Collcerola, i el rival les ha esquivat totes menys una, però és clar, amb una n'hi havia prou per demanar-li el punt sencer.
La partida d'en Josep Maria ha estat exactament això: una partida d'en Josep Maria. Una obertura sòlida, un avantatge que sembla insignificant fins que el rival va adonant-se que sí que és significant, i, quan semblaria que pot equilibrar la posició, apareix el talent formidable del gran finalista que és el nostre jugador per fer fàcil allò que sembla difícil. Com una simfonia.
Potser li havíem d'haver advertit, al rival d'en Pau, que avui hauria de pagar els plats trencats d'alguna eliminació de copa, però el cas és que no ho hem fet, i el pobre noi s'ha trobat no davant d'en Pau, sinó davant de l'instint assassí d'en Pau, que és tota una altra cosa. És veritat que durant bona part de la partida el xicot ha tingut peça de més, però a canvi en Pau tenia dos-cents trenta-quatre peons com a mínim. O això és el que li deu haver semblat al rival quan ha terut el seu rei. Avui a la nit tornarà a rellegir Philidor, segur...
I amb tot això, en Carles no tan sols s'ha inventat com equilibrar una posició amb torre de menys, sinó que, fent la quadratura del cercle, ho ha convertit en posició guanyadora... per acabar fent un nou regal amb llaç de colors i el punt sencer... que el contrincant no ha sabut rebutjar.
I en Josep? Doncs, en un racó del local, com aquell qui diu, anant posant voltes de corda al coll del contrari fins que només li ha calgut estrènyer una mica por ofegar-lo i fer-li regalar una peça, a triar. Esportivament, ha triat el rei.
I en Juan Pedro ha fet una partida de les que li agraden. Semblava que l'apretaven quan en realitat era ell el qui es convertia en una boa constrictor d'aquelles que poc a poc no deixen ni respirar. Les expressions del rival ho deien tot. Ha patit. Al final, però, repartiment de punts que ja no alterava per res el resultat del matx. Un matí força agradable i a esperar la visita dels empordanesos del Figueres B la setmana entrant.

El segon equip també ens hem estrenat al campionat per equips. Se'ns ha plantat davant un Blanes amb vuit jugadors amb ELOs inferiors als nostres, però molt experts i batalladors.
Els visitants s'han avançat gràcies a una partida molt ben jugada per part del rival d'en Manel, que poca cosa hi ha pogut fer. En Lluís Puigdemont s'ha endut un disgust en la seva estrena de la moderna i ha hagut d'apel·lar a l'èpica per endur-se el punt i posar l'empat al marcador. El cronista s'ha estrenat amb bon peu i ha posat els seus per davant, 2 a 1. En un tres i no res, els de la Selva han tornat a girar la truita, derrota d'en Tomàs i poc després de l'Arseni. 2 a 3 i el partit s'anava complicant. Bon debut amb el club d'en Carlos, que jugant al primer tauler ha dominat bona part de la partida, però no ha pogut transformar l'avantage en punt sencer. 2,5 a 3,5 i ens quedava ben poc marge d'error.
Quedaven les partides d'en Jordi Quintana i d'en Lluís Ramírez. En Jordi, atent al resultat de l'equip i la partida del seu company, ha valorat una bona estona forçar el final de dames. Veient que en Lluís tenia molt bona posició, ha decidit deixar la cosa en taules. Finalment en Lluís, s'ha aconseguit desempallegar d'un rival que no li ha posat les coses gens fàcils.
I com que durant aquesta època de l'any ens aixequem els diumenges al matí per fer amics, hem acabat deixant-ho amb empat a quatre, i tots contents cap a casa. D'aquí una setmana us explicarem com ens ha anat la visita a Llers contra el Dotze Castells B.

Segona ronda i segona victòria. Això se'ns està posant prou bé!
Avui hen tingut la visita del segon equip de Figueres, que tradicionalment acostuma a ser una incògnita pel que fa a la força que tindrà i que no es desvetlla fins que els veiem aparèixer. Comencem per dir que, un cop presentades les alineacions, el nostre equip sortia com a favorit en tots els taulers, cosa que feia pensar en un matx com a mínim assequible.
Han començat les partides de manera suau, tret de la d'en Pau, que ha engegat el ventilador i ha polvoritzat les defenses contràries. El pobre rei de l'adversari ha quedat sense cap protecció, i amb el fred que feia avui, s'ha estimat més capitular. Com aquell qui diu, encara no havíem entrat en calor i ja teníem un punt al sac.
Ha estat llavors quan el cronista ha fet la seva actuació estel·lar, transposant dues jugades d'una posició que li és francament coneguda i ha quedat pràcticament vist per a sentència. La sort és que en aquest país la justícia és tan lenta que ha tingut temps de resistir, capgirar i, al capdavall, acabar enduent-se el punt.
En Josep Maria ha signat unes bones taules (amb lleuger avantatge) davant el gat vell Alonso, que sempre acut a la cita amb nosaltres. I en Josep, al primer tauler, també ha fet les paus amb una posició superior.
En Joan ha muntat un atac sobre la fortificació d'en Parals que aquest no ha pogut resistir de cap manera, i ha retut el rei.
Al novè tauler, en Fernando s'ha emportat la victòria de manera clara i contundent, un cop ha tingut a ratlla el maleït rellotge. Una partida completíssima de principi a fi, i sense opcions pel rival.
En Carles ha tingut més problemes dels esperats, i no ha encertat a trobar el to que la partida demanava. Li ha estat impossible salvar un final sense esperances. De ben segur que agafarà el ritme per quan més necessaris siguin els punts.

Al darrer tauler, en Jacobo ha signat l'empat amb un rival molt jovenet, amb posició força prometedora, però amb poc temps al rellotge.
I novament hem de parlar d'un cicló, més que no pas d'una partida. Camps. Aquest nom ja comença a ser una amenaça per a qualsevol que s'assegui a jugar al segon tauler. Us pot semblar que el teniu, que li heu saltat al coll i que només falta el cop de gràcia, que ja no li queden recursos... No hi compteu! Si els recursos no hi són, doncs l'Eduard se'ls inventa! I el pobre Balaguer júnior ha tastat les estocades de l'autèntic estilista de l'equip. Un dia, amb calma, li haurem de demanar a l'Eduard que ens ho expliqui, com ho fa...
I en Juan Pedro se les ha hagut d'haver amb el també veterà Marull. Però si aquest es pensava que era el més murri de la classe, anava bén equivocat: quan ell hi va, en Juan Pedro ja en torna! Duel de trapelles, amb més paranys que si fossin caçadors, però amb vixtòria inapel·lable del nostre jugador, que no s'intimida gens davant dels focs d'artifici del rival.
I ara resulta que encarem la tercera ronda en una posició força còmoda. No devem ser pas tan dolents!
La setmana vinent, a Cassà.

Avui ha tocat un desplaçament llarg. El segon equip hem viatjat fins a Llers per enfrontar-nos al Dotze Castells B. En tots vuit taulers teníem més ELO que els jugadors locals, i tot i que no ens n'hem de fiar, bon senyal.
S'està convertint en costum això d'obligar-nos a remuntar, i és que avui, poca estona després de començar,  l'Arseni es deixava una entrada de cavall que li ha costat la partida. Quan sacrifiques una peça contra en Lluís Puigdemont has de tenir molt clar que, com a mínim, no hi perdràs. Aquest però, no ha estat el cas de la seva contrincant, que quan ha vist aturat el seu atac, ha hagut d'abandonar. El cronista ha posat per davant els seus jugant contra un rival poc ofensiu però amb les peces ben tancades darrere. En Manel ha demostrat que la derrota de la setmana passada va ser un accident puntual i ha col·locat l'1 a 3 al marcador. Quan jugues a escacs, ho has de tenir en compte tot, fins i tot les descobertes... i si no que li preguntin al rival d'en Jordi Quintana, que s'hi ha deixat la dama. A més en Toni guanyava una torre, la qual cosa ens donava molt bones expectatives. Les partides d'en Carlos i en Jordi Adillón semblaven tenir un lleuger color maresmenc, però encara amb molta guerra per endavant.
Si en algun moment hem vist perillar la victòria, ha estat quan el rival d'en Toni ha buscat una combinació que podia recuperar peça, o torre, o qui sap si alguna cosa més. Al final però, ha quedat en un ensurt, i en Toni ha aconseguit endur-se el punt. En Carlos ha aprofitat molt bé la millor posició que tenia per fer el punt de guanyar. Ja sense importància en el resultat del partit, en Jordi Quintana ha desballestat la compensació que tenia el seu contrincant a canvi de la dama. Finalment en Jordi Adillón no ha fet el que semblava més fàcil, taules i cap a dinar, ja que ha vist que tenia un cert avantatge. Després d'una dura batalla, ha completat el gairebé ple de victòries dels nostres.
La setmana que ve ens tornem a enfrontar a un equip altempordanès. En aquest cas però, serà al Figueres D a qui li tocarà desplaçar-se. Ja us ho explicarem.

Una nova victòria del primer equip, que segueix en ratxa.
Avui hem visitat el Cassà, en un local de joc -l'antiga estació del tren de Sant Feliu - una mica curiós i notablement fred, sobretot les primeres hores. Això, però, no ha pas impedit la cordialitat amb els amics cassanencs, vells coneguts i, en el cas d'en Josep Cruañas, a més a més exjugador nostre.
Ha començat el matx amb algunes dificultats dels amfitrions perquè un dels cotxes havia quedat a la carretera, i ha calgut anar a rescatar els jugadors, amb el consegüent retard. A banda, un altre jugador sembla que no estava en condicions de venir i això ha fet pujar, al cap d'una hora, el primer punt al caseller, que s'ha anotat en Joan sense jugar.
De mica en mica s'han anat jugant la resta de partides, i la primera en decidir-se ha estat la del cronista, a qui li ha sortit tot bé contra el veterà Cruañas.
No ha trigat gaire en Josep, solvent, a muntar un atac letal quan feia poc que la posició no li acabava de fer el pes i, a més, no tenia gaires minuts. Són molts anys de moderna. I és la classe...
Amb el 3-0 semblava que tot seria plàcid, però hem arribat a aquell moment tens en què les partides sembla que passen per un corredor molt prim i que tan poden caure cap un costat com cap a l'altre. En una posició força prometedora en Jacobo no ha neutralitzat prou bé un contrajoc del rival i s'ha trobat en posició perduda. Mentrestant, les partides d'en Juan Pedro i d'en Carles semblava que es complicaven força.
Però és en moments així que se sent, de lluny, la corneta del setè de cavalleria, amb el general Camps al davant a galop estès. En poca estona ha tingut temps de contestar tots els arguments del rival i regalar-li un fascicle de la seva obra "Per què perdre, si es pot guanyar?". El club de damnificats pel segon tauler del Tordera continua augmentant...
I d'en Juan Pedro, què se n'ha de dir? Doncs que té sempre l'avantatge que, per molt que el rival hagi matinat, ell encara ho ha fet més. O és que algú es pensava que perquè anava un peó a sota ja estava llest? Sí, home! Tu vés comptant els peons, que mentrestant ell et fot una peça!
En Pau, tot i que aquest tram de la lliga el tenim més difícil que els altres (o no era en Pau, qui ho va dir...?) s'ha trobat davant la meitat dels Pérez, i s'ha vestit d'Alekhine per disfrutar com un animal durant tota la partida. De fet, ha guanyat mig punt, perquè, tot i que ha guanyat de manera inapel·lable, ell m'anava dient que "és d'aquelles posicions que es juguen soles!" O sigui, que només la meitat del mèrit deu ser seu. Bromes a part, una partida jugada amb el tremp de la millor versió d'en Pau.
En Josep Maria ha fet de boa constrictor durant tot el matí, malgrat que no estava en gaire bones condicions per jugar, i ha signat l'empat quan, amb el matx decidit, només li calia estrènyer un pèl més i no quedava ni rival ni posició.
En Fernando ha plantejat molt bé una partida valenta i ha mantingut les opcions de triomf durant gairebé tot el matí, però una defensa serena del contrari l'ha portat a una posició en què les taules eren el resultat més raonable.
I en Carles s'ha emportat un altre disgust quan, amb una partida treballada com un orfebre ha anat portant la lluita cap a un final amb més taules que un merendero de la Barceloneta, i en el moment precís en què només calia fer-les, error sense cap sentit i punt sencer que s'esfuma. Sap greu quan això li passa a un mateix jugador, però el cert és que a mi no m'agradaria pas ser a la pell dels propers rivals d'en Carles. El conec i em faria por.
La setmana que ve ens plantarem a Barcelona per visitar el Catalunya. I encara que el campionat que estem jugant es digui, precisament "Campionat de Catalunya", i que siguin d'entrada més forts que nosaltres, no vol pas dir que el campionat ja sigui seu!

Partit jugat de poder a poder el que hem tingut aquest matí al Casinet d'Hostafrancs. D'antuvi es preveia un matx força complicat per a nosaltres, doncs confrontant les dues llistes quedava palesa la superioritat d'ELO dels barcelonins. Això no obstant, l'esperit era de lluita i de "a veure què passa". I ha passat el que més ens convenia.
Magnífica partida d'en Josep, al primer tauler, malgrat algunes imprecisions que podien donar tots els resultats, però que al final s'ha endut el punt sencer.
L'Eduard, avui, no tenia excessives ganes de brega. Comentava que avui jugava una partida tal i com manen els cànons. I, de tan correcta, ha acabat amb un repartiment equitatiu.
Tot plegat, semblant al que li ha passat a en Juan Pedro, a qui el rival li ha reclamat taules fotogràfiques i ell ha respost, sorneguer com és, que avui no havia dut la màquina... De fet, però, ja li semblava bé perquè el rellotge començava a fer de les seves, i no se sap mai.
El cronista ha jugat tres partides: ha perdut l'obertura, ha guanyat el mig joc i s'ha deixat fer un mat innocent al final. Però com que el mig joc no compta, s'ha penjat el zero.
En Josep Maria ha tornat a treure l'esperit Maroczy i ha embolicat el contrari en un final del qual ell en controlava tots els fils. Probablement el rival ha pensat molta estona que tenia alguna cosa a fer, i gual com l'insecte que s'encara amb l'escorpí mirant-li els ulls i no li veu la cua amb el fibló...
En Pau ha signat les taules després d'una Alekhine de les seves, amb opcions clares de victòria. En Fernando ha hagut de claudicar després de no haver-se decidit a fer un sacrifici de qualitat que, probablement, li hauria donat el punt a ell. Costa tant, de vegades, llançar-se al buit...!
Bravo per en Carles, a qui avui sí que li ha sortit una partida rodona. Ja havíem avisat que algú s'anés preparant per rebre, i avui ha sortit a apretar de principi a final, fins que s'ha cobrat el punt ben merescudament.
I en Joan havui se les ha tingut amb un jugador veterà, experimentat i força imprevisible, però ha sabut fer equilibris sense xarxa i, després dels salts mortals pertinents, ha arribat a un final dels que a ell li agraden: amb tot calculat com un rellotge i amb totes les variants a favor. I, parlant de rellotge, l'anècdota que el senyor Vilageliu, en posició ja desesperada, ha oblidat apretar el rellotge i li ha caigut la bandera mentre ell segurament estava convençut que corria el d'en Joan.
La darrera partida, la d'en Jacobo, ja amb el matx decidit a favor nostre, no tenia cap transcendència, però l'han lluitada fins a la darrera bala del darrer peó de la darrera casella de la segona planilla,... però el punt ha caigut del cantó dels locals.
Un comentari per l'excel·lent local de joc, realment còmode, ben il·luminat i climatitzat, amb bon material... molt diferent del de la setmana passada a Cassà!
Un resultat que ens referma en el lideratge del nostre grup. Diumenge esperem el Peona i peó.

Matí tranquil avui a Tordera. Ens enfrontàvem a un filial del Gerunda, que amb la llista de jugadors que té no se sap mai quin equip faran. La quëstió és que només s'han presentat sis jugadors visitants, donant-nos a en Lluís Puigdemont (que continua pitxitxi) i al cronista el punt sense haver-lo de suar.
A més semblava que s'anava decantant el partit: en Toni no en tenia prou de fer un doble al seu rival, que l'hi ha enganxat rei dama i torre amb el mateix cavall. Més tard han caigut també sense massa problemes el punt del capità i el primer d'aquest any d'en Tomàs. 5 a 0, victòria al sac i amb la sensació que poc treballada. En Lluís Ramírez ha fet mans i mànigues per compensar en el joc el que el seu contrincant li havia guanyat en material, però no hi ha hagut manera. Mentrestant, l'Arseni firmava taules en una partida en què un descuit de qualsevol dels dos bàndols podia haver significat un mat gairebé immediat. Només quedava jugant en Carlos, que tan ell com el seu rival han protagonitzat una partida digna d'una categoria més alta. En Carlos volent forçar el final s'ha acabat enganxant els dits... 5,5 a 2,5.
Aprofitem la crònica d'avui per informar de la victòria de fa una setmana per idèntic resultat davant del Figueres D, de la que cal destacar el debut amb una gran victòria de l'Àngel.
La setmana que ve ens desplacem al centre de Can Ninetes a preguntar si hi són els del Santa Eugènia B, ja us explicarem si allarguem aquesta bona ratxa

La bona notícia d'avui, sens dubte, ha estat la victòria i el fet de mantenir una setmana més el liderat del grup. Dit això, però, si volem ser justos hem d'afegir tot seguit que l'equip rival ens ho ha posat molt difícil, i només ha cedit en els darrers compassos del matx, després d'haver disposat d'ocasions per empatar-lo i fins potser de guanyar-lo. Cal felicitar-los per la seva lluita.
El matí ha començat amb normalitat, i prop de les onze ja algunes partides semblaven agafar color local. En Josep Maria s'ha vestit de killer i s'ha inventat un atac sobre l'enroc llarg del jove rival que riu-te dels bombardejos de Dresden. Ha entregat una qualitat demolidora i no ha donat respir.
I en Carles, el seu veí, ha fet tres quarts del mateix. Ja vam avisar que hi havia molta ràbia continguda per les derrotes en les primeres jornades. I a en Carles, si el deixes atacar... El rival n'ha pres bona nota.
En Joan, per la seva part, signava un empat que probablement no podia prosperar. I mentrestant en Fernando donava una classe de veterania entregant temporalment un peó per apoderar-se dels centres neuràlgics de la posició i des d'allí muntar un atac que l'ha dut a emportarr-se el punt de manera molt eficaç.
I aquí ha començat a enteranyinar-se el cel. Quan semblava que tot seria prou fàcil, en Josep ha tingut un descuit que li ha costat la dama per torre i, de fet, la partida, i la resta de jocs no teníen gaire bon carés, llevat del d'en Juan Pedro, que anava cargolant com en ell és habitual.
El cronista ha vist com una partida força còmoda s'encaminava a un final força difícil de defensar. En Pau anava avançant amb pas ferm cap a unes taules força cantades. L'Eduard no ha pogut treure més que mig punt, tot i que després de foça pólvora. I la partida d'en Jacobo semblava dada i beneïda contra el nostre jugador. Per una estona el fantasma de l'empat i fins i tot el de la derrota s'ha passejat per la sala.
Llavors, com a les pel·lícules, ha arribat la salvació en els darrers compassos. Mentre el cronista forçava unes taules teòriques amb el rival sense a penes temps de fer-les, en Juan Pedro havia de cedir mig punt en no poder evitar un perpetu, i, qui sinó, en Pau, just després de proposar taules al contrari i que aquest les rebutgés, li ha arrabassat el punt sencer quan aquell ha tingut una badada. 6-4, però amb una lluita ben bonica i amb emoció fins a migdia.
La setmana que ve anirem a veure el Sant Adrià.

El segon equip continua intractable en el seu camí cap a primera (territorial, tampoc ens passem!). Avui, nova victòria al barri de Santa Eugènia.
El matí no ha pogut començar millor, ja que, gairebé en temps rècord, els dos Lluïsos s'han imposat als seus joves rivals sense contemplacions. En Carlos firmava unes taules que veient el panorama, ens afavorien. El cronista sembla especialitzat en embolicar la troca en partides amb avantatge... avui, però, no n'ha sortit escaldat, 0,5 a 3,5. En Tomàs s'ha quedat petrificat quan el rival l'hi ha sacrificat un alfil, fet que l'ha fet anar de cul tota la partida... res a pelar, 1,5 a 3,5. En Jordi Adillón ha vist el matx complicat i ha decidit que era hora de fer el punt de guanyar, 1,5 a 4,5. L'Arseni, segons ell per jugar massa ràpid, s'ha enganxat els dits. Per últim, en Jordi Quintana, en una partida maratoniana (ha durat fins ben bé les 2), ha acabat desmanegant les peces del seu contrincant. 2,5 a 5,5 i ja en queda una menys.
La setmana que ve rebem els Palaus d'Agullana en l'últim matx d'aquest any del segon equip a l'Emili Vendrell. Ja us explicarem com ens ha anat!

Un matx no gaire apte per a cardíacs, el que hem jugat aquest matí a la riba del Besòs. Ja comptàvem que jugar contra l'equip de Sant Adrià no seria pas fàcil, però en començar ja quedava clar que els nostres presentàvem millor elo en tots els taulers, i a priori hem començat confiant a emportar-nos el punt.
Més encara quan, només amb mitja hora jugada, en Fernando ha posat el 0-1 quan el rival li ha abandonat en perdre una qualitat, encara en plena obertura. En aquell moment, la resta de partides tenia força bon aspecte.
Però el temps ha anat passant, i a mig matí han començat a decidir-se alguns jocs que ja mostraven que res no seria massa fàcil. El cronista ha badat quan tenia una posició gairebé aplastant i ha perdut un peó que li comprometia seriosament la partida. Per sort ha pogut arreplegar un empat.
També en aquells moments es tancaven les partides d'en Joan i d'en Carles amb dues taules més. Però en poca estona en Pau s'ha vist atrapat i ha hagut de retre el rei, mentre en Juan Pedro començava a passar dificultats amb un cavall que s'havia de posar gairebé a la butxaca. A més, l'Eduard al segon tauler no acabava de trobar el pla precís i caminava poc a poc cap a una posició desesperada.
Així les coses, en Josep Maria, tot i no trobar-se gaire bé, ha tornat a enredar un experimentat rival en una teranyina que duia a un final favorable i, am aplom i paciència, li ha anat llimant les ungles fins que ja no esgarrapava i llavors l'ha convidat a perdre el punt, cosa que el contrari ha acceptat.
Final de la partida de l'Eduard i sorpresa en la d'en Juan Pedro (sí, sí, aquell cavall ha resultat decisiu!! com s'ho fa?). En Josep ha volgut forçar una posició superior -guanyadora!- però li ha passat per alt una situació de mat, que ha donat ales al rival i, en un finish elèctric, on els rellotges han adquirit categoria substantiva, ha acabat perdent el punt.
I, per si fos poca l'emoció, durant tot aquest tràfec, en Jacobo se les havia amb una posició que comptava amb dos peons de més des de l'obertura però amb un rival que anava inventant possibilitats d'atac. Per una bona estona tots aguantàvem l'alè perquè, amb el 4,5 - 4,5, podia passar de tot. Al final, repartiment del punt i del matx, i tots hem respirat fondo. Quatre hores llargues de combat. Feia bon dia, a Sant Adrià.
Ah, i l'arbitratge no hi ha tingut res a veure.
La setmana que ve rebrem el Sant Andreu. confiem que no se'ns "atravessi".

Nova victòria del segon equip. Avui al matí l'equip empordanès s'ha presentat amb només cinc jugadors (els cinc primers taulers) i per tant poques possibilitats de victòria. Una llàstima tenint en compte que avui havia de debutar el juvenil de la colla, en Joan, que com un en Jordi Quintana i un servidor, s'ha endut el punt sense suar-lo.
En Tomàs sembla que recupera la forma, i avui ha tornat a ser la "pole" (en llenguatge de fórmula 1). A part d'això, de la seva partida en podem dir que ha recuperat una torre neta de desavantatge per acabar imposant-se. En Lluís Ramírez no ha tingut compassió del seu rival i li ha etzibat un atac criminal. En Lluís Puigdemont continua comptant les partides per victòries, i avui, tot i tenir un rival de molt nivell, no n'ha estat una excepció. En Jordi Adillón també ha tret el punt sencer després d'una lluita força aferrissada. Per últim el contrincant d'en Carlos ha fet el mig punt que ha permès al seu equip no tornar-se'n a Agullana amb les mans buides. El marcador final de 7,5 a 0,5 és bastant inflat tenint en compte el bon nivell que ha demostrat l'equip visitant.
La setmana que ve visitem els companys del Guixolenc B en una nova batalla pel primer lloc, ja us explicarem com ens ha anat!

Un matí de lluita cordial però intensa, el que hem viscut avui al nostre local social. Ens visitava el segon equip del Sant Andreu, vell conegut nostre i que sempre promet moltes dificultats. I no ha pas decebut, a fe!
En començar s'han presentat amb la notícia que un dels seus no vindria per indisposició de darrera hora. En Josep Maria s'ha quedat sense rival, però perquè no plorés, li han donat el punt. Bon començament, doncs d'un matx que, a les dues hores, es mostrava força equilibrat, si bé algunes partides tenien més color local.
A en Pau li han regalat dos penals, perdó, dos peons (en què devia estar jo pensant, ara!) en plena obertura, i se les prometia molt felices, però de mica en mica ha anat descobrint que la posició resultant tenia més mines que les de la batalla d'El Alamein, i ha hagut de fer de funambulista tot el matí per no deixar-hi les dents. Unes taules que ningú podrà dir que no han estat treballades.
En Fernando, que des de la primer ronda sembla que ha posat la directa, ha posat a caldo el rival amb una partida cent per cent marca de la casa, amb una autoritat gairebé ofensiva. I ell que es va preocupar en la jornada inicial! Una màquina de fer punts.
En Carles, amb una posició que convidava a l'atac, ha consumit molt de temps i s'ha trobat amb una situació en què el més raonable era l'empat, que ha estat el resultat lògic.
En Joan ha jugat una partida de les que saps que són seves encara que no et diguin qui movia les peces. Estratègia consistent amanida amb unes gotetes de tàctica per aquí i unes quantes amenaces per allà... Un còctel definitiu... i un altre punt.
I el cronista ha jugat una partida de posició coneguda, però que no ha acabat de perfilar bé, i han arribat els problemes. En situació força igualada ha proposat taules, que el jove rival ha rebutjat. I en un final que només podia ser de taules, la tossuderia del jove li ha fet rebutjar una segona oferta i ha acabat perdent una posició que, de fet, era imperdible. Una mica de mal gust de boca.
Mentrestant l'Eduard tornava a ser el mateix de sempre (potser devia ser el virus FIFA?), i ha destrossat el contrincant quan més felices se es prometia aquest. I és que per guanyar l'Eduard sembla que no n'hi ha prou gairebé mai. Mentre respira segueix sent més perillós que un escurçó amb Parkinson. I amb aquest puntet s'arrodonia la victòria (6-1), tot esperant el desenllaç de les tres partides que quedaven.
I sort que la feina ja estava feta, perquè una darrera l'altra han anat caient del cantó visitant. En Josep en un final sense esperances que culminava una partida amb força derives. En Juan Pedro s'ha trobat amb una posició esquinçada després d'haver pressionat molt bé tota la partida. Potser sí que té raó quan diu: "Avui, que no he entregat cap peó, vaig i perdo!" I en Jacobo, amb tot decidit, ens ha obsequiat amb un altre maratonià final al caire de l'abisme pel temps, que el de Sant Andreu semblava que no sabia com guanyar. Han calgut només unes vuitanta jugades. Llàstima, perquè havia controlat molt bé tota la partida.
I, a l'espera dels altres resultats que s'hagin donat avui, encarem la visita al Cirera de Mataró una setmana més com a líders d'un grup que, aquest any, se'ns està donant molt bé.

Els del segon equip estem molt mal acostumats a guanyar, com aquell qui diu, sense ni baixar de l'autobús, però avui hem tingut davant un senyor equip i el panorama ha canviat substancialment.
Un pèl abans de dos quarts de deu ens presentavem a Sant Feliu de Guíxols, amb les armes necessàries per guanyar: Els caramels i els croissants d'en Jordi Quintana.
Avui ha estat el dia del debut d'en Joan, que tot i ensenyar les urpes ha acabat cedint el punt. El matx en general es veia força complicat, però en un tres i no res en Jordi Quintana ha guanyat una peça i la partida, en Tomàs capgirava una partida pràcticament perduda i el cronista s'enduia el punt sencer, 1 a 3. Molt interessant l'entrega de torra que ha protagonitzat el contrincant d'en Lluís Puigdemont, però les múltiples variants de la combinació i la manca de temps han impedit que en traiés quelcom de positiu, 1 a 4. Segons en Lluís, el punt se l'ha endut després d'aguantar un bon xàfec. Menys sort ha tingut l'altre Lluís, en Ramírez, que tot i plantejar una bona partida ha acabat perdent. En Carlos ha tingut la partida complicada des del principi, però s'ha defensat amb ungles i dents. Tot i això, no ha aconseguit puntuar, 3 a 4 i tot queda en mans d'en Jordi Adillón. Té un peó d'avantatge i final d'àlfils del mateix color. En el moment en què no ho ha vist del tot clar, ofereix taules al seu contrincant, i aquest accepta al·legant que no aspirava a més que això.
Al final suada victòria que ens assegura estar a final de temporada en llocs d'ascens, i a més, lluitar amb el Blanes pel primer lloc.
La setmana que ve descansem, i l'altra, en l'última ronda, visitem el Gerunda E. Ja us explicarem com ens ha anat!

Un matí carregat d'emoció el que hem viscut avui en el desplaçament al Sadar, perdó, al barri de Cirera, a Mataró. De fet, s'ha posat en evidència el que pot passar -i sol passar- quan un equip es presenta amb una certa relaxació, per tenir la sensació que la feina ja està feta, i l'altre sap que li va la vida en el matx. No és pas estrany que, en una situació així, l'equip teòricament favorit acabi tenint autèntics treballs per no sortir escaldat.
Però anem al matx. En un local força agradable hem començat les partides de manera força tranquil·la. En Josep, al primer tauler, ha signat aviat unes taules sense haver entrat encara en el cos a cos. I en Joan, al cinquè, ha seguit el mateix camí. Tenint en compte que la força del rival semblava concentrar-se més en els primers taulers, no era pas un mal resultat. Però llavors han començat els maldecaps. El qui subscriu ha estat capaç de transformar una posició absolutament dominant en un final inferior en cosa de pocs minuts, contra un rival que gairebé tenia més temps que en començar. És clar que no apuntava les jugades. Tot i així, amb una mica de sang freda la partida s'ha encaminat a unes taules mortes que manteníen encara el matx equilibrat.
En Josep Maria, però, avui no aha acabat d'estar encertat i, en una baixada de confiança, no ha resolt bé una partida que podia guanyar primer, empatar després i que finalment se n'hi ha anat dels dits i l'ha perduda. Avantatge local.
En Carles signava un nou empat sense massa sang, però en Pau feia alguns dels errors que no fa el seu equip (no, el d'escacs no) i s'ha trobat en posició perduda. quatre a dos pel Cirera, i espectatives força magres en la resta de partides.
Sort que, com a les bones pel·lis, en el moment crucial arriba la cavalleria amb la corneta i al galop. És el que han fet, primer, en Fernando, i després en Juan Pedro. En Fernando ha tornat a dibuixar una partida amb tots els matisos estratègics ben travats, i amb una execució de director de Filarmònica. Ens hi està acostumant... En Juan Pedro, murri ell, ha mantingut viu el debat de si és bo entregar o no entregar un peó per poder guanyar. Si la setmana passada no ho va fer i se n'hi va anar el punt, aquesta ha convençut al rival que fos ell qui li entregués. I amb aquest peó i la seva classe magistral n'ha fet prou per tombar-lo. Un autèntic depredador.
I amb el quatre a quatre, l'emoció fins al final. Dues partides que ho podien decidir tot, i que, és clar, ho han acabat fent. L'Eduard ha hagut d'inclinar el rei quan ja no quedava absolutament res més per intentar. I en Jacobo avui ha tret faves d'olla i s'ha inventat un atac que el jove contrincant ha entomat com una pedregada d'estiu, però que li ha costat el punt. Semblava que era un atac preparat durant totes les rondes anteriors. I ha arribat en el moment just. Al final, cinc a cinc i una certa satisfacció per les dues bandes. Els mataronins perquè els dóna oxígen per poder lluitar per la permanència fins el darrer sospir, i nosaltres perquè durant una bona estona donàvem el matx gairebé per perdut. Ara, a veure els altres resultats i esperar els amics de l'Aragonès diumenge vinent.

Avui, que arribàvem al final del Campionat de Catalunya per Equips, no toca gaire parlar de resultats ni de partides, perquè el que realment ha estat protagonista ha estat la festa. No cal fixar-se gaire en els partits que hem jugat els dos equips, el primer contra l'Aragonès (7-3) i el segon a can Gerunda E (2-6), ja que el que de veritat avui hem de remarcar és que hem acabat la temporada tots dos equips invictes, que els dos hem quedat campions de grup i que els dos guanyem l'ascens directe de categoria. Podíem demanar més?
Doncs sí, perquè hi volem afegir que tots aquests èxits els hem aconseguit, a més, comptant sempre amb el que és el més important per al nostre club: amb un ambient formidable entre tota la colla. Aquest, pensem, és el gran triomf que ens satisfà profundament a tots plegats.
Com no podia ser de cap més manera, hem acabat la jornada a can Bertran, amb un dinar de germanor que ens ha servit per estar una estona tots junts i gaudir d'aquest final de temporada que ben poc ens havíem imaginat quan la començàvem.
Ara caldrà veure com es presenten els emparellaments per a dirimir els campions absoluts de les dues categories, que haurem de jugar després de Setmana Santa, però això ja és una altra pel·lícula.

Quin matí més emocionant, el que hem viscut avui al Vallès, a can Grau de Cerdanyola!
Per començar hem de dir que per primer cop en aquesta temporada el primer equip avui no formava al complet. En Jordi Adillón i en Carlos Alonso cobrien les baixes d'en Juan Pedro i d'en Pau.
En arribar al local de joc, però, ens hem trobat que l'equip rival també presentava una alineació diferent de l'habitual, degut a que ahir va jugar el seu primer equip i els va caldre reforçar-lo. Fet i fet, comparant les dues esquadres la nostra partia com a favorita si ens miràvem els ELOs; només en els tres darrers taulers ens superaven ells.
El matx ha començat força plàcid, i quan portàvem una hora de joc totes les partides semblaven ben encarrilades, però cap no presentava una desenllaç clar.
En aquesta situació, en Joan s'ha lligat la manta al cap i ha sacrificat una peça per tenir un atac que riu-te'n dels nordcoreans.
Ha estat llavors quan ha aparegut la nostra arma secreta, en Josep Maria, que ha muntat un atac sobre un enroc del qual n'ha anat esmicolant les defenses com qui pela un plàtan. I el plàtan, és clar, era el rei adversari. 0-1. En poc temps s'han decidit les partides d'en Joan - atac brutal-, d'aquest cronista -un peó ha coronat tot solet- i d'en Carlos -unes taules en una posició molt ben treballada pel nostre jugador-. 0,5-3,5. Semblava tot dat i beneït, però ja se sap que no es pot dir blat...
En Fernando ha passat per alt una jugada del contrari que el lligava de mans i peus i ni entregant material ha aconseguit salvar la posició. 1,5-3'5. En Carles ha anat preparant un mat fantàstic i el contrari s'hi ha anat posant bé. Tant bé, que a dues jugades de forçar-lo el nostre jugador s'ha (aquí podeu posar-hi el verb que preferiu) i l'ha deixat escapar, amb la mala fortuna que, a més, era ell el qui perdia! En Jaume Grau, l'amic president del Cerdanyola, no s'ho creia...2,5-3'5.
Sort que en Jacobo, després de passar bona part de la temporada espès en els trams finals de les partides, ha sortit al rescat i, amb un atac en tota la línia li ha arrabassat el punt al rival. 2,5-4,5.
Qualsevol altre dia hauríem pensat que ja estava fet, però avui no les teníem totes. En Josep, al primer tauler, lluitava en una posició de doble tall, i amb el rellotge posant pressió; L'Eduard, que ha gastat la pólvora en l'atac, buscava maneres de no sortir malparat després d'haver cedit material. I en Jordi feia estona que estava aguantant un ruixat descomunal després d'una apertura probablement deficient.
Per això, quan l'Eduard ha signat les taules hem tingut una sensació d'alleujament.
No ha trigat en Josep a signar-les també, després d'algunes imprecisions per ambdós costats i d'un sacrifici que ha arribat molt oportunament.
Amb el 3,5-5,5 el desenllaç de la darrera partida ja no comptava gaire, i tot i que en Jordi s'ha defensat molt bé, una errada de plantejament en el darrer tram l'ha condemnat. 4,5-5,5. El matx per a nosaltres i a esperar la gent de Sant Boi diumenge vinent.

Sense contingut net.