Publicacions del 2009

Sense contingut net.

Sense contingut net.

Ha començat de nou el Campionat de Catalunya per Equips. El Tordera hi presenta, com ja és habitual, dos equips: el Tordera A a 1ª Divisió Territorial i el Tordera B a 1ª Provincial de la demarcació de Girona.

Hem de dir que afrontem la temporada amb una baixa sensible (en Joan Fluvià Poyatos enguany defensarà els colors de la Unió Gracienca a Divisió d'Honor; molta sort, Joan!!!), però amb la moral de sempre (vés a saber què vol dir, això...!).

Per qui hi estigui interessat, hi haurà partit cada diumenge al local social (Emili Vendrell) fins el 29 de març (recordeu que el local té aforament limitat i no es permetrà l'entrada de multituds).

Bon començament per al primer equip, els primers sorpresos del qual hem estat nosaltres mateixos. Engegàvem amb la convicció de no passar precisament pel millor moment de forma, però a mesura que ha anat avançant el matí ha anat quedant clar que hi hauria lluita aferrissada, i els fets ho han acabat demostrant.

Amb uns ELO força igualats, lleugerament favorable als visitants, el matí ha anat desgranant resultats igualats (molt lluitats, això sí) fins arribar a un darrer tram d'infart, amb una magnífica actuació d'en Josep Romero (bona estrena com a primer tauler!!) que ha decantat el matx. Victòries treballades d'en Pau i en Jacob, i derrotes clares de l'Àngel (aquest temps!) i en Rafel (fluix).

Primera victòria a fora en tres anys!!! Ja tocava. El segon equip ha viatjat a Cassà i ha signat un bon matí, amb resultat ajustat, però suficient per sumar el punt en joc. Cal dir que hi han anat només 7 jugadors i que, per tant, partien amb un punt de desavantatge. La crònica oral parla de partides amb fortuna (Manel, Arseni) i una mica d'incertesa (Daniel), però tot amanit amb final feliç. Enhorabona!

Amb la mel als llavis. Aquest matí hem viscut un matx molt anivellat, tal com es preveia abans de començar: les forces eren pràcticament equilibrades. A mesura que ha passat el temps semblava que podríem tornar a donar la campanada, ja que ens hem posat amb un dos a zero per nosaltres (partida del cronista en que el rival ha donat totes les facilitats i bon punt d'en Josep, que no ha deixat respirar l'adversari -llàstima l'escena final, que sobrava-).

L'holandesa d'en Carles ha portat el tercer punt (li té trobat el secret) i l'Àngel inclinava el seu rei.

L'Eduard avui ha optat per assegurar i, en una partida "eduardiana" ha signat unes taules importants, el mateix que feia en Pau, per impossibilitat de realitzar el mínim avantatge.

En Joan, que havia canviat l'esquema habitual per evitar sorpreses de laboratori, ha hagut de treure ell el laboratori portàtil i, en plena investigació, ha acabat deixant-se un peó ... i el punt.

L'altre Joan, amb una partida valenta però amb inferioritat, ha hagut de retre el rei, no pas, però, sense buscar fins al final les possibilitats tàctiques que podíen estar amagades.

En Josep Mª ha lluitat en una posició de les que acostuma a crear i on es mou com peix a l'aigua, però una petita errada estratègica li ha acabat costant el punt.

Amb 4 a 5 al marcador, quedava la partida d'en Jacob, que mostrava una inferioritat de material notable, però ell ho ha intentat tot fins al final.

Doncs això, que no ha pogut ser. La setmana vinent ens espera el Congrés. Ens haurem de posar les piles, perquè allò d'entrar cridant "todos al suelo!" ja està molt gastat.

Fotos del matx:

Un altre desplaçament i el segon equip que torna a puntuar. Avui tocava visitar un sempre incòmode Sant Gregori, i el grup se n'ha sortit amb nota (més tenint en compte que, com diumenge passat, han viatjat també set jugadors i partíen amb un 1-0 en contra de sortida.

La primera partida a decidir-se ha estat la d'en Lluís, que ha abandonat després d'una bona lluita arrastrant dèficit material. Ha seguit en Toni, amb un trist negoci: guanyes un peonet i et fan un doble rei-dama (semblen les rebaixes, remat final!).

Un Arseni complet, en plena forma, s'ha endut el punt sencer (i perquè només se'n jugava un...).

En Jordi, que quan juga contra rivals superiors es vesteix de gala, ha guanyat netament (segons ell, "més que res, perquè l'equip anava perdent").

En Daniel ha acceptat sense massa ganes un cavall que el rival s'ha entossudit a regalar-li i, com que quan li ha començat a fer falta ja no l'ha trobat enlloc, el nostre jugador, sentint-ho molt, s'ha hagut de conformar a guanyar el punt.

A les dues partides restants, que no teníen bona cara per als nostres interessos, en comptes d'acabar-les els nostres jugadors, s'han presentat dos grans mestres, en Manel i en Jordi, i han donat una lliçó de com es treu mig punt d'una posició que no en té ni mig ni cap.

I com que del que es tractava era de fer amics, doncs, això, mig punt per a cadascú i tal dia fara un any!

S'imposa la lògica. Aquest matí hem jugat contra un equip experimentat, pacient, dur, i que tret del primer tauler ens superava en Elo en tots els altres. Si a mig matí el matx semblava força anivellat, de mica en mica s'han anat decantant partides fins arribar a un resultat clarament desfavorable per a nosaltres.

Bona partida d'en Joan Ayllón, que s'ha mogut amb molta soltura des de l'obertura mateixa i ha anat collant fins a guanyar. Taules treballades les d'en Joan i en Pau, amb lluites molt estridents. Unes altres taules amb gust de poc les d'en Jacob, que probalbement podia treure'n el punt sencer. Final de gran estil d'en Josep, que ens està acostumant a què només ens l'imaginem guanyant (3 de 3!!) al primer tauler.

La resta, derrotes amb bones lluites, però sense massa atenuants (tot i que podria probablement al·legar-se com és d'incòmode jugar vint-i-quatre persones encaixonades en poc més de 25 metres quadrats, sense gairebé dret a moure's ni a respirar fondo, o la poca delicadesa d'endreçar peces i fer soroll quan hi ha els problemes amb el rellotge...).

I la setmana vinent, a casa contra La Lira. S'accepten apostes.

El segon equip segueix sense conèixer la derrota. A veure si ens fan alguna classe als de l'equip A, que no ens aniria pas malament...

S'ha presentat el Lloret amb un jugador menys, al setè tauler, i els nostres, per primer cop aquest any, feien l'equip al complet. Així, doncs, 1-0

No ha calgut gaire temps perquè s'equilibrés el matx amb una desfeta molt ràpida de l'Arseni, però en Tomàs, amb victòria també ultrarràpida, ha tornat l'avantatge, 2-1.

El degà del club, l'Abel, s'ha imposat al seu jove rival a base d'experiència.

En Jordi Adillón ha inclinat el rei davant un jugador molt superior, però en Manel ha guanyat posant ja el 4-2 al caseller.

I, quan semblava que el punt es quedaria a casa, en Lluís amb una partida difícil i en Jordi amb partida favorable, ha passat allò que passa de vegades, i s'han perdut les dues. Empat final, amb gust de ... ?

Si mai jugueu una partida d'escacs amb moltes ganes de guanyar, elegiu una línia arriscada i aneu creant una posició més i més amenaçadora, el vostre rival sacrifica la seva dama de manera dubtosa buscant turbulència tàctica i, quan heu sortit airós del temporal i només queda rematar la feina us deixeu fer un mat de la manera més estúpida, i hi afegiu que el vostre equip acaba perdent per un punt de diferència, llavors estareu a prop d'entendre l'estat d'ànim d'aquest cronista.
Però, què voleu, el joc és el joc, i cal acceptar-ho.
El matí ha estat presidit, com sempre, per la lluita. Bones victòries de l'Àngel (ja li tocava!) sense patir gaire pel temps, d'en Carles, com sempre gairebé tota la partida a la corda fluixa, i d'en Josep Mª, que avui sí que ha encertat l'esquema. En Josep Romero, aquesta vegada, ha hagut de conformar-se amb mig punt, igual que en Jacob al darrer tauler. S'ha trobat davant d'un atac fulminant en Joan Ayllón, imparable, i han patit de valent en Joan, l'Eduard i en Pau.
Segurament no era, com el Barça, el nostre dia. La llàstima és que ells encara porten set punts al segon i nosaltres, ...
Si algú vol venir diumenge vinent, ens veurem a Balaguer (la Noguera), amb permís del GPS d'en Pau.

Ja sabem el que és perdre. Visita gairebé veïnal la del segon equip. el matx ha començat amb unes taules d'alt nivell al segon tauler (Lluís - Eudald) entre vells coneguts. En poca estona, punt sencer per en Daniel a càrrec d'error garrafal del contrari i derrota de l'Abel previ regal de cortesia en forma de peça. En la part més internacional del matx, taules de l'Arseni i derrota d'en Manel contra dos jugadors russos. En aquest moment (3-2), encara no estava res definit. En Jordi Quintana rebutja una oferta de taules (valorant el resultat global) i l'altre Jordi, en partida molt turbulenta, després de recuperar una qualitat ha acabat retent el rei. Ja amb el matx escorat, les dues partides restants s'han acabat perdent (partides que podien entaular-se, però ja no servia de res).
I la setmana vinent, el derbi: ens visita el Palafolls. (Esperem que no es repeteixi la història d'un altre derbi recent, i que no ens expulsin algun jugador només de començar; i que "lo pelat" no jugui amb el Palafolls, és clar!)

Tornem a tenir la sort d'esquena? Doncs, probablement. Una setmana més se'ns escapa el punt sencer i ens quedem amb la sensació que hem tingut a tocar alguna cosa més,...
Hem començat el matx, després del llarguíssim viatge amb visita intensiva a la darrera rotonda, gentilesa del GPS, i a dos quarts d'onze tenim el 0-1 perquè no es presenta el rival de l'Àngel. No ha passat massa estona i en Lluís, que reforçava el primer equip, ha concretat un atac letal incontestable. 0-2. En aquell moment, les vuit partides restants estan bullint i no es veu res definit.
en poca estona en Joan ha de cedir en un final molt subtil i aquest cronista es torna a trobar amb una dama que el contrari no vol, però es veu incapaç de materialitzar l'avantatge i signa les taules. En acostar-se migdia han hagut de retre els reis l'Eduard i en Josep, davant rivals amb ELO estratosfèric, no pas sense meritòria lluita. La resta de jocs (Pau, Carles, Josep Mª)ha acabat en taules. Capítol a part per la partida d'en Jacob, que potser haurà resultat decisiva. Quan ja es porta força més d'una hora de joc el nostre jugador s'adona que el seu rellotge només li carrega temps a ell. Ho diu al rival. En parlem amb el delegat contrari i se'ns diu que es canvia el rellotge i ja està. En aquells moments el rellotge diu que el nostre jugador ha consumit 48 minuts i el rival 4. Sobren comentaris, però segurament hi havia solucions una mica més elegants. El fet és que en Jacob, que en aquells moments estava guanyant clarament, amb la premura de temps, acaba perdent.
I ara, a esperar el Lleida.

Com qualsevol derbi: emoció fins al final.
Decisións ràpides en els taulers joves: perd l'Abel (0-1) i guanya en Tomàs (1-1). Es rendeix en Jordi Adillón davant un rival superior (1-2) i equilibra en Daniel (2-2). Partida enrevessada de l'Arseni (alguna no ho és?) que cau del nostre cantó (3-2). Mirant les tres partides restants s'endevinaven dues probalbes taules i una derrota, cosa que deixaria com a mínim mig punt a casa. Però els derbis són així: En Jordi Quintana accepta signar les taules tot i la lleugera superioritat, en Manel tomba el rei després d'un llançar atac tipus huracà que el rival ha aturat i l'ha deixat sense material (3'5-3'5) i, quan ja es masteguen les taules i l'empat global, en Toni es desperta finalment i acaba enduent-se el punt sencer i decantant la balança. Victòria local. (I sense en Lluís!)

Partit d'alt nivell. El Lleida ens visita amb uns ELO estratosfèrics (250 puns superiors a nosaltres de mitjana) i ens permet jugar un matí a escacs dels bons. Com que no notem la pressió, juguem amb ganes i plantem cara ... fins on podem. Al final, s'imposa la lògica elemental i el punt sencer viatja cap a la terra ferma.
Val a dir que el resultat, tot i el que hem dit, és un xic enganyós, perquè com a mínim dues partides més han estat fregant les taules (Josep Romero i Eduard Camps) i s'han perdut per errors insignificants comprensibles per la premura del temps. A més, la partida d'en Josep Mª és possible que es pogués guanyar, així com la d'en Jacob.
Cordialitat en l'ambient de principi a fi. Aquesta gent són bona gent, i en saben molt...
I la setmana que ve, cap a Sitges.

Podia haver sortit cara, i ha sortit creu. El Tordera B ha anat a Banyoles amb un jugador menys, com ja és costum en els desplaçaments, i s'ha trobat davant un Banyoles B que no podia permetre's perdre si no volia patir al final. Es preveia un matí difícil.
Les partides s'han anat decidint, i amb empat a 2'5 (victòries d'en Lluís i en Manel, taules d'en Daniel i derrota d'en Jordi Quintana), l'Arseni perd quan té superioritat material, en una partida embolicada. Tot penja d'un fil. Guanya en Jordi Adillón (novament empat), però en Toni no aconsegueix rendibilitzar un final igualat i acaba cedint el punt sencer.
Queden tres rondes i naveguem pel mig de la taula. Què ens espera?
De moment, la setmana vinent, el Gerunda C ve a Tordera.

Bon matí i encara millor resultat del segon equip, que fa un pas important - qui sap si decisiu - cap a la permanència. En aquest grup les expectatives són d'infart, doncs a tenor del que passi les darreres jornades els equips es poden trobar lluitant per l'ascens o pel descens per un marge irrisori de punts. Això és així perquè els canvis de categoria es copmbinen amb els de les categories superiors, i enguany es preveu una temporada força nefasta per als equips gironins que hi militen - entre altres, el Tordera A - .
Pel que fa al matx, bona victòria d'en Toni (1-0) Sacrifici espectacular d'en Tomàs en posició complicada (2-0) i acabant amb una hora vint-i-set al rellotge. Derrota de l'Abel sense massa comentaris (2-1). Nova victòria d'en Daniel en partida força igualada en joc i en errades (3-1). Taules amb classe de l'Arseni (i què, si un arriba mitja hora tard i està amb qualitat de menys?)(3'5-1'5). Emoció en les tres partides restants. En Manel l'esmicola guanyant (sap fer alguna altra cosa, aquest noi?)(4'5-1'5). Derrotes dels dos Jordis, que no alteren ja el resultat final. Resultat doblement bo, si es compta que és davant un rival directe. Serà suficient?
La setmana vinent cap a Sant Feliu. Tremoleu, ganxons!

El primer quip segueix intractable i cap obstacle aconsegueix desviar-lo ni un bri de la seva decidida trajectòria cap a la categoria de sota. Bona part de la feina ja està feta, i no és gaire probable que el Sant Martí o l'Olot ens creïn complicacions.
Ara, dit això, el cert és que ens estem passejant per la primera divisió amb una sensació com de dir "home, doncs tampoc estem tan malament: ens falta ben poc!"
Avui, a la blanca Subur, s'han vist coses memorables. En Josep Romero s'ha tractat de tu amb en Santiago Beltran, i la partida que podia caure dels dos cantons ha acabat en taules (justes?).
L'Eduard s'ha barallat amb en Lacasa, però la veritat és que la major part dels cops han estat per ell. L'Àngel i en Joan han defensat el que han pogut, però sense sort. Aquest cronista, gandul de mena, a les 11 ja havia signat les taules, igual que en Josep Mª Pons (amb la diferència que en aquest cas, ho eren!).
Però on hi ha hagut la diversió de veritat ha estat en els darrers taulers. Nova victòria d'en Van Vinuesen (en holandès, perquè no es cansa de dir que finalment li ha trobat el punt a la defensa holandesa... i els fets li donen la raó!). Derrota d'en Jacobo després de disfrutar una bona estona atacant, amb sacrifici de material inclós (això és vida!). I capítol a part les dues darreres. Imagineu que un jugador va perdent de dues peces. Dues! (a canvi d'alguns peons, això sí). Molts, en el seu lloc reten el rei. Però no pas en Lluís: es calça les ulleres de sol tipus hombre Martini i segueix jugant impassible. Tan impassible, que al cap d'una estona ja ha recuperat una peça. Seran taules? No! En Lluís treu pit. Els peons són perillosos. Avancen. El rival recula com pot. Sua. No sap cap on mira en Lluís (no ho sabem cap dels presents). Ja està: la torre a la vuitena i l'altre ha d'abandonar... Però en Lluís vol fer-ho bonic: torre per àlfil! ... i s'equivoca: no ha vist un escac intermedi que dóna el punt sencer a l'altre. Bé, el punt i les factures de psiquiatra que s'estalvia per recompondre el seu malmès ego. Per emmarcar l'esportivitat d'en Lluís, que s'aixeca i el felicita, content del que ha aconseguit. Bravo!
I la darrera. És un quart de dues i, amb tot decidit, queda en Pau, amb una posició que el mateix Beltran ha diagnosticat com "taules mortes" fa més d'de mitja hora. En Pau té un parell de minuts, i el rival trenta-cinc.
Però això està lluny d'acabar-se. Escobar vol guanyar. Com sigui. I juguen. I juguen. I juguen. En Pau sempre al caire de l'abisme del temps, però aguantant com el Madrid a la lliga. Ens sembla que aquesta posició ja l'hem vista. I aquesta. I l'altra. Però Escobar no cedeix. Ja han igualat el temps, i ara és en Pau qui juga més ràpid. El sitgetà comença a patir el rellotge. Es decideix i la posició es descabdella. Però no ho fa bé, i s'arriba a una posició de taules amb la mà lligada a l'esquena, de principiant. Inaudit: Escobar no troba el camí i se li escapen els darrers segons! Justícia divina!
Epíleg: nosaltres marxem del Garraf a tres quarts de quinze; en Pau ha aconseguit no haver de cuinar els calçots, però falta per veure si el que ha patit convencerà la família sencera que ell no hi ha tingut gaire a veure; i finalment, a Sitges algú haurà dinat malament (bé, ho suposem...)
I, parlant d'una altra cosa, ENHORABONA, CARLES!!!

Estava escrit en els astres, i probablement el mateix Nostradamus ho tenia clar: aquest any toca canvi de categoria, i ni tan sols aliniant avui un equip trencador, amb dos taulers que comptaven ja com a punts segurs per nosaltres, res no ha estat suficient per tòrcer el destí indefugible: l'any que ve serem a segona divisió.
El Sant Martí s'ha presentat amb tota l'artilleria, i disposat a assegurar el resultat que li donaria tranquil·litat de cara a obtenir la permanència. Tauler per tauler ens superaven clarament en ELO, i feien un equip molt compacte.
Per si fos poc, em Pau s'ha presentat amb una cara que feia pena de veure: còlic nefrític. La millor disposició per asseure's a jugar tres o quatre hores... Però en Pau és molt Pau. S'ha assegut, ha lluitat i ha tret el primer mig punt. Si això no és ser un first-class...!
En Josep Romero també n'ha fet via. S'han entès de seguida amb el rival i amb poques jugades les espases s'han abaixat.
Derrotes de tots colors de l'Àngel, aquest cronista, en Jacob, l'Abel i en Tomàs (aquest amb una certa polèmica per una jugada il·legal). Molta lluita en les tres partides restants, la de l'Eduard, que com sempre, feia venir mareig; la d'en Joan, enèssima posició de final de Grunfeld que està tip de jugar, i la d'en Josep Mª, amb una posició molt del seu estil, amb pressió posicional i possibilitats de contracops...
Al final 2 a 8, que no deu pas ser tan mal resultat (si es pensa en el Cornellà...)

Com a mínim, el sacrifici del primer equip per no desballestar el segon ha donat resultat positiu. A priori, semblava que aquest desplaçament a Sant Feliu no havia de suposar cap obstacle per als nostres. Un equip que no ha fet gaire res en tota la temporada no semblava pas un rival difícil. Però també era clar que convenia guanyar avui de totes totes per assegurar la permanència de manera matemàtica, i per això s'ha pres aquesta opció. I encara sort!
Perquè el matí no ha començat gaire bé per al Tordera: al punt en contra que suposa aliniar només set jugadors s'hi ha afegit la baixa inesperada d'en Jordi Adillón, sense que encara en sapiguem el motiu, amb la qual cosa les coses començaven d'anar malament. Encara bo que a l'equip ganxó també els faltava un jugador, i en Toni ha tingut el punt sense treballar. Victòries d'en Lluís, en Manel i en Daniel (el trident de l'equip?), derrota dolorosa de l'Arseni (amb comentari tremendista inclòs) i taules d'en Jordi, i el punt que finalment se'n va cap al Maresme. I, amb ell, la permanència assegurada. Objectiu assolit.
I diumenge, darrera ronda, cloenda i dinar.

Final de trajecte (en aquesta categoria, i de moment, és clar). Avui hem superat el darrer tràmit pendent i ja res no ens ha d'impedir poder estrenar categoria l'any vinent. Ens ha costat, però en els moments clau hem donat la talla (aquest cronista en especial, amb l'ajut pacient d'en Joan i d'altres companys. Això és un equip!).
En arribar a Olot ens hem trobat amb la taula ben parada: ells necessitaven guanyar per assegurar una permanència que una decisió, com a mínim discutible, de la Federació posava en entredit. Nosaltres necessitàvem... acabar quan abans millor per tornar i fer el dinar de germanor. Ells han fet la seva feina i nosaltres la nostra. Es pot demanar més?
Bona partida d'en Josep Romero (si la lliga fos a un sol tauler, igual pugem!) saldada amb taules més que generoses. Taules de l'Eduard amb sudoku habitual (dic sudoku perquè com a partida no s'entenia gaire...). Bones taules d'en Joan amb interessant duel teòric amb un vell rival. Derrota del cronista amb poca precisió per estirar taules fàcils. Partida galàctica d'en Pau àlies Stone-man. Una partida d'atac demolidor i sense xarxa. I ell va dient que es pren calmants... Taules d'en Carles amb, diu ell, ocasions desaprofitades (s'entén que tingui ara el cap en altres coses, o no? Altra cop, enhorabona, a tots dos, Carles!!). Partida de poder a poder d'en Josep Mª, i altre cop la sensació agredolça d'haver deixat escapar el punt sencer i obtenir només unes taules. Abducció d'en Lluís (i avui sense ulleres fosques!). Per mi que els hipnotitza. Un mat d'aquells que semblen un llampec: bonic per tothom menys per qui li cau a sobre. Derrota d'en Jacobo per despistada de darrer moment, en partida plena de possibilitats, molt del seu gust. Derrota d'en Toni, que avui reforçava l'equip per la baixa de l'Àngel.
El Puigsacalm, ben enfarinat; el túnel de Bracons a punt d'obrir. Força fred. La Garrotxa, preciosa.

Darrer partit de la temporada també pel segon equip. Rival potent, que ha vingut amb ganes de resoldre i ... se n'ha sortit.
Estrena del benjamí de la colla, en Raúl, que ha jugat la primera partida al darrer tauler. Avui ja ha descobert com es perd. Ara ja pot descobrir com es guanya.
Taules d'en Jordi Adillón i d'en Tomàs (i això que s'han de donar circumstàncies, perquè en Tomàs parteixi un punt!).
Menció a part la partida d'en Manel. Tots els experts coincideixen que amb un cavall només es pot fer mat amb la col·laboració del rival. Molts llibres també ho afirmen. El que ja no diuen és que si tu has demanat dues vegades taules i no te les han concedit, i quan ja només et queda un trist cavall i una gran desesperació el rival es col·loca ell solet en l'única posició possible en que li facis el mat, l'has d'intentar fer sense que se t'escapi el riure. I encara diuen, Manel, que aquest és un joc seriós...

Bona manera de cloure la temporada. Una taula uneix. La companyia és bona. El lloc, acollidor. Estem bé i mica en mica va passant un llarg anecdotari que, en més o en menys, tots compartim. Són els bons moments. Tots ens hem fet un xic més grans, però també un xic més rics (i no parlo pas, precisament, de diners!).
La parella acabada de casar ens torna a agafar a tots amb el pas canviat i ens anuncia una molt bona notícia per a l'octubre. Això sí que és important, i no pas aquest carai de joc que ens té a tots subjugats...!
Gràcies, Encarna. Un dinar memorable.
Quan comença, la nova temporada?

Aviat!.