CASSÀ 3 – TORDERA «A» 7

Una nova victòria del primer equip, que segueix en ratxa.
Avui hem visitat el Cassà, en un local de joc -l’antiga estació del tren de Sant Feliu – una mica curiós i notablement fred, sobretot les primeres hores. Això, però, no ha pas impedit la cordialitat amb els amics cassanencs, vells coneguts i, en el cas d’en Josep Cruañas, a més a més exjugador nostre.
Ha començat el matx amb algunes dificultats dels amfitrions perquè un dels cotxes havia quedat a la carretera, i ha calgut anar a rescatar els jugadors, amb el consegüent retard. A banda, un altre jugador sembla que no estava en condicions de venir i això ha fet pujar, al cap d’una hora, el primer punt al caseller, que s’ha anotat en Joan sense jugar.
De mica en mica s’han anat jugant la resta de partides, i la primera en decidir-se ha estat la del cronista, a qui li ha sortit tot bé contra el veterà Cruañas.
No ha trigat gaire en Josep, solvent, a muntar un atac letal quan feia poc que la posició no li acabava de fer el pes i, a més, no tenia gaires minuts. Són molts anys de moderna. I és la classe…
Amb el 3-0 semblava que tot seria plàcid, però hem arribat a aquell moment tens en què les partides sembla que passen per un corredor molt prim i que tan poden caure cap un costat com cap a l’altre. En una posició força prometedora en Jacobo no ha neutralitzat prou bé un contrajoc del rival i s’ha trobat en posició perduda. Mentrestant, les partides d’en Juan Pedro i d’en Carles semblava que es complicaven força.
Però és en moments així que se sent, de lluny, la corneta del setè de cavalleria, amb el general Camps al davant a galop estès. En poca estona ha tingut temps de contestar tots els arguments del rival i regalar-li un fascicle de la seva obra «Per què perdre, si es pot guanyar?». El club de damnificats pel segon tauler del Tordera continua augmentant…
I d’en Juan Pedro, què se n’ha de dir? Doncs que té sempre l’avantatge que, per molt que el rival hagi matinat, ell encara ho ha fet més. O és que algú es pensava que perquè anava un peó a sota ja estava llest? Sí, home! Tu vés comptant els peons, que mentrestant ell et fot una peça!
En Pau, tot i que aquest tram de la lliga el tenim més difícil que els altres (o no era en Pau, qui ho va dir…?) s’ha trobat davant la meitat dels Pérez, i s’ha vestit d’Alekhine per disfrutar com un animal durant tota la partida. De fet, ha guanyat mig punt, perquè, tot i que ha guanyat de manera inapel·lable, ell m’anava dient que «és d’aquelles posicions que es juguen soles!» O sigui, que només la meitat del mèrit deu ser seu. Bromes a part, una partida jugada amb el tremp de la millor versió d’en Pau.
En Josep Maria ha fet de boa constrictor durant tot el matí, malgrat que no estava en gaire bones condicions per jugar, i ha signat l’empat quan, amb el matx decidit, només li calia estrènyer un pèl més i no quedava ni rival ni posició.
En Fernando ha plantejat molt bé una partida valenta i ha mantingut les opcions de triomf durant gairebé tot el matí, però una defensa serena del contrari l’ha portat a una posició en què les taules eren el resultat més raonable.
I en Carles s’ha emportat un altre disgust quan, amb una partida treballada com un orfebre ha anat portant la lluita cap a un final amb més taules que un merendero de la Barceloneta, i en el moment precís en què només calia fer-les, error sense cap sentit i punt sencer que s’esfuma. Sap greu quan això li passa a un mateix jugador, però el cert és que a mi no m’agradaria pas ser a la pell dels propers rivals d’en Carles. El conec i em faria por.
La setmana que ve ens plantarem a Barcelona per visitar el Catalunya. I encara que el campionat que estem jugant es digui, precisament «Campionat de Catalunya», i que siguin d’entrada més forts que nosaltres, no vol pas dir que el campionat ja sigui seu!

Dotze Castells B 1 – 7 Tordera B

Avui ha tocat un desplaçament llarg. El segon equip hem viatjat fins a Llers per enfrontar-nos al Dotze Castells B. En tots vuit taulers teníem més ELO que els jugadors locals, i tot i que no ens n’hem de fiar, bon senyal.
S’està convertint en costum això d’obligar-nos a remuntar, i és que avui, poca estona després de començar,  l’Arseni es deixava una entrada de cavall que li ha costat la partida. Quan sacrifiques una peça contra en Lluís Puigdemont has de tenir molt clar que, com a mínim, no hi perdràs. Aquest però, no ha estat el cas de la seva contrincant, que quan ha vist aturat el seu atac, ha hagut d’abandonar. El cronista ha posat per davant els seus jugant contra un rival poc ofensiu però amb les peces ben tancades darrere. En Manel ha demostrat que la derrota de la setmana passada va ser un accident puntual i ha col·locat l’1 a 3 al marcador. Quan jugues a escacs, ho has de tenir en compte tot, fins i tot les descobertes… i si no que li preguntin al rival d’en Jordi Quintana, que s’hi ha deixat la dama. A més en Toni guanyava una torre, la qual cosa ens donava molt bones expectatives. Les partides d’en Carlos i en Jordi Adillón semblaven tenir un lleuger color maresmenc, però encara amb molta guerra per endavant.
Si en algun moment hem vist perillar la victòria, ha estat quan el rival d’en Toni ha buscat una combinació que podia recuperar peça, o torre, o qui sap si alguna cosa més. Al final però, ha quedat en un ensurt, i en Toni ha aconseguit endur-se el punt. En Carlos ha aprofitat molt bé la millor posició que tenia per fer el punt de guanyar. Ja sense importància en el resultat del partit, en Jordi Quintana ha desballestat la compensació que tenia el seu contrincant a canvi de la dama. Finalment en Jordi Adillón no ha fet el que semblava més fàcil, taules i cap a dinar, ja que ha vist que tenia un cert avantatge. Després d’una dura batalla, ha completat el gairebé ple de victòries dels nostres.
La setmana que ve ens tornem a enfrontar a un equip altempordanès. En aquest cas però, serà al Figueres D a qui li tocarà desplaçar-se. Ja us ho explicarem.

TORDERA «A» 7’5 – FIGUERES «B» 2’5

Segona ronda i segona victòria. Això se’ns està posant prou bé!
Avui hen tingut la visita del segon equip de Figueres, que tradicionalment acostuma a ser una incògnita pel que fa a la força que tindrà i que no es desvetlla fins que els veiem aparèixer. Comencem per dir que, un cop presentades les alineacions, el nostre equip sortia com a favorit en tots els taulers, cosa que feia pensar en un matx com a mínim assequible.
Han començat les partides de manera suau, tret de la d’en Pau, que ha engegat el ventilador i ha polvoritzat les defenses contràries. El pobre rei de l’adversari ha quedat sense cap protecció, i amb el fred que feia avui, s’ha estimat més capitular. Com aquell qui diu, encara no havíem entrat en calor i ja teníem un punt al sac.
Ha estat llavors quan el cronista ha fet la seva actuació estel·lar, transposant dues jugades d’una posició que li és francament coneguda i ha quedat pràcticament vist per a sentència. La sort és que en aquest país la justícia és tan lenta que ha tingut temps de resistir, capgirar i, al capdavall, acabar enduent-se el punt.
En Josep Maria ha signat unes bones taules (amb lleuger avantatge) davant el gat vell Alonso, que sempre acut a la cita amb nosaltres. I en Josep, al primer tauler, també ha fet les paus amb una posició superior.
En Joan ha muntat un atac sobre la fortificació d’en Parals que aquest no ha pogut resistir de cap manera, i ha retut el rei.
Al novè tauler, en Fernando s’ha emportat la victòria de manera clara i contundent, un cop ha tingut a ratlla el maleït rellotge. Una partida completíssima de principi a fi, i sense opcions pel rival.
En Carles ha tingut més problemes dels esperats, i no ha encertat a trobar el to que la partida demanava. Li ha estat impossible salvar un final sense esperances. De ben segur que agafarà el ritme per quan més necessaris siguin els punts.

Al darrer tauler, en Jacobo ha signat l’empat amb un rival molt jovenet, amb posició força prometedora, però amb poc temps al rellotge.
I novament hem de parlar d’un cicló, més que no pas d’una partida. Camps. Aquest nom ja comença a ser una amenaça per a qualsevol que s’assegui a jugar al segon tauler. Us pot semblar que el teniu, que li heu saltat al coll i que només falta el cop de gràcia, que ja no li queden recursos… No hi compteu! Si els recursos no hi són, doncs l’Eduard se’ls inventa! I el pobre Balaguer júnior ha tastat les estocades de l’autèntic estilista de l’equip. Un dia, amb calma, li haurem de demanar a l’Eduard que ens ho expliqui, com ho fa…
I en Juan Pedro se les ha hagut d’haver amb el també veterà Marull. Però si aquest es pensava que era el més murri de la classe, anava bén equivocat: quan ell hi va, en Juan Pedro ja en torna! Duel de trapelles, amb més paranys que si fossin caçadors, però amb vixtòria inapel·lable del nostre jugador, que no s’intimida gens davant dels focs d’artifici del rival.
I ara resulta que encarem la tercera ronda en una posició força còmoda. No devem ser pas tan dolents!
La setmana vinent, a Cassà.

Tordera B 4 – 4 Blanes

El segon equip també ens hem estrenat al campionat per equips. Se’ns ha plantat davant un Blanes amb vuit jugadors amb ELOs inferiors als nostres, però molt experts i batalladors.
Els visitants s’han avançat gràcies a una partida molt ben jugada per part del rival d’en Manel, que poca cosa hi ha pogut fer. En Lluís Puigdemont s’ha endut un disgust en la seva estrena de la moderna i ha hagut d’apel·lar a l’èpica per endur-se el punt i posar l’empat al marcador. El cronista s’ha estrenat amb bon peu i ha posat els seus per davant, 2 a 1. En un tres i no res, els de la Selva han tornat a girar la truita, derrota d’en Tomàs i poc després de l’Arseni. 2 a 3 i el partit s’anava complicant. Bon debut amb el club d’en Carlos, que jugant al primer tauler ha dominat bona part de la partida, però no ha pogut transformar l’avantage en punt sencer. 2,5 a 3,5 i ens quedava ben poc marge d’error.
Quedaven les partides d’en Jordi Quintana i d’en Lluís Ramírez. En Jordi, atent al resultat de l’equip i la partida del seu company, ha valorat una bona estona forçar el final de dames. Veient que en Lluís tenia molt bona posició, ha decidit deixar la cosa en taules. Finalment en Lluís, s’ha aconseguit desempallegar d’un rival que no li ha posat les coses gens fàcils.
I com que durant aquesta època de l’any ens aixequem els diumenges al matí per fer amics, hem acabat deixant-ho amb empat a quatre, i tots contents cap a casa. D’aquí una setmana us explicarem com ens ha anat la visita a Llers contra el Dotze Castells B.

BARCELONA UGA «C» 3’5 – TORDERA «A» 6’5

Ja hi tornem a ser! Després del llarg parèntesi d’inactivitat, avui ha tornat a engegar el Campionat de Catalunya per Equips, que durant nou setmanes ens tindrà entretinguts.
Hem començat visitant a domicili el flamant nou club Barcelona Uga, resultat de la darrera fusió de clubs i que ara ja compta amb jugadors del «tot Barcelona», ja que si hom mira la distribució geogràfica de Barcelona, Vulcà, Uga i Barceloneta, Déu-n’hi-do el tros que abarca…
El cas és, però, que al vell local de darrera Via Laietana ens esperava un equip que, vista la llista, tenia menys potencial que el nostre de dalt a baix.
El matí ha començat de manera plàcida, i les deu partides es desenvolupaven sense gaires sobresalts i, en general, teníen bon aspecte per a nosaltres. El cronista ha signat l’empat en una posició morta i, al cap de poc, en Carles ha tingut un detall de generositat extrema i ha regalat gairebé una torre al rival.
No ha trigat gaire l’Eduard a deixar la seva targeta de visita sobre el camp erm d’un adversari que gairebé s’ha hagut d’amagar sota la taula per no rebre més… Pur estil Camps.
També en Jacobo, després de bona lluita, ha signat l’armistici tot i que sense estar del tot convençut d’haver tret tot el que volia de la posició.
Entretant, la sang freda d’en Carles començava a treure petroli d’una posició que els altres potser ja hauríem llençat.
Al novè tauler, en Fernando, que avui s’estrenava, ha fet una partida molt bona davant del presi Aiza, però un inesperat error de càlcul li ha servit en safata el punt a en Toni quan probablement més estava pensant com en sortiria viu… Coses del directe i de l’infernal ritme del rellotge, que era nou per al nostre jugador, i li ha proporcionat un plus de nervis.
En Joan, que anava bé de temps!!, ha muntat un camp de mines que arribava fins a Collcerola, i el rival les ha esquivat totes menys una, però és clar, amb una n’hi havia prou per demanar-li el punt sencer.
La partida d’en Josep Maria ha estat exactament això: una partida d’en Josep Maria. Una obertura sòlida, un avantatge que sembla insignificant fins que el rival va adonant-se que sí que és significant, i, quan semblaria que pot equilibrar la posició, apareix el talent formidable del gran finalista que és el nostre jugador per fer fàcil allò que sembla difícil. Com una simfonia.
Potser li havíem d’haver advertit, al rival d’en Pau, que avui hauria de pagar els plats trencats d’alguna eliminació de copa, però el cas és que no ho hem fet, i el pobre noi s’ha trobat no davant d’en Pau, sinó davant de l’instint assassí d’en Pau, que és tota una altra cosa. És veritat que durant bona part de la partida el xicot ha tingut peça de més, però a canvi en Pau tenia dos-cents trenta-quatre peons com a mínim. O això és el que li deu haver semblat al rival quan ha terut el seu rei. Avui a la nit tornarà a rellegir Philidor, segur…
I amb tot això, en Carles no tan sols s’ha inventat com equilibrar una posició amb torre de menys, sinó que, fent la quadratura del cercle, ho ha convertit en posició guanyadora… per acabar fent un nou regal amb llaç de colors i el punt sencer… que el contrincant no ha sabut rebutjar.
I en Josep? Doncs, en un racó del local, com aquell qui diu, anant posant voltes de corda al coll del contrari fins que només li ha calgut estrènyer una mica por ofegar-lo i fer-li regalar una peça, a triar. Esportivament, ha triat el rei.
I en Juan Pedro ha fet una partida de les que li agraden. Semblava que l’apretaven quan en realitat era ell el qui es convertia en una boa constrictor d’aquelles que poc a poc no deixen ni respirar. Les expressions del rival ho deien tot. Ha patit. Al final, però, repartiment de punts que ja no alterava per res el resultat del matx. Un matí força agradable i a esperar la visita dels empordanesos del Figueres B la setmana entrant.

TORDERA A 5’5 – FOMENT B 4’5

S’ha fet justícia? Pensem que sí. Després d’una lliga plena de despropòsits, ja des del primer dia amb el Figueres B, i seguint a l’Ideal Clavé, o a Sant Andreu, o a … doncs arribem a la darrera ronda en què se’ns presenta a casa un equip que espanta només de mirar-li la llista, i amb ganes de fer mal, i ves per on, li amarguem el matí i ens emportem el punt sencer, la salvació automàtica de la categoria i un gran bon rotllo per anar-nos-en a dinar plegats. Sí, S’ha fet justícia. Ha guanyat l’equip que avui, i altres dies, ha fet prou mèrits per fer-ho. N’estem convençuts. I orgullosos. I contents.
El matí ha engegat amb una solemnitat corprenedora -«quin silenci!», ha fet notar algú – . La tensió es notava a l’ambient. En el bon sentit, s’entén: tots érem conscients del que ens estàvem jugant. Han passat les hores i ha costat que s’anessin decidint les coses. En Jacobo estava al caire de l’abisme i el cronista, després de fer un atac que riu-te de l’otan a Líbia, s’equivoca i s’encara a unes taules. Al darrer tauler, en Lluís inclinava el rei després d’haver defensat molt dignament una posició davant d’un molt experimentat rival. Sort que els Messi, Pedro i Villa, la davantera màgica (En Josep, l’Eduard i en Juan Pedro) han posat les coses al seu lloc, deixant clar qui mana a casa. En Joan ha hagut de capitular davant d’un atac demolidor, i en Lluís Ramírez revifava una partida que havia tingut gairebé guanyada, gairebé perduda, gairebé taules… i ha arrabassat el punt sencer. En Carles també s’afegia a la festa arreplegant mig punt en una partida marca de la casa.
Amb el cinc a quatre a la butxaca, que ja ens donava mig punt, la pressió ha baixat uns quants enters per tothom … menys per en Pau, que, després d’haver superat dubtes existencials gràcies a la intervenció miraculosa de sant Josep, ha dit que no, que no abandonava, i que què carai, que què s’havien pensat. S’ha posat a defensar com un lleó, com ell sap fer-ho i ha demostrat que, de vegades, tota una temporada es pot resumir en un final de partida. Avui hem vist el Pau de sempre. Rebentat, però content. Gràcies, Pau.
Cal afegir que el dinar de germanor ha estat distès, agradable, alegre …?
De les moltes maneres que pot acabar una temporada, no ens faria pas res quedar-nos amb aquesta tantes vegades com faci falta. Fins l’any vinent.

Tordera B 4 – 4 Dotze Castells B

Disputat matx el que hem viscut aquest matí contra el quadre empordanès. Ens presentavem amb sis jugadors, cosa ja habitual aquesta temporada. L’avantage visitant era important, però ben aviat l’Àngel retallava diferències després d’haver esquivat un atac bastant dur del seu contrincant. L’Arseni posava la igualada al marcador resolent amb solvència un final de torres (2-2). Avui hem recuperat, després d’unes quantes setmanes, en Manel, que ha comès una errada que li costava la partida (2-3). També hem recuperat l’Abel, que ha tingut bé la partida durant bona part del matí, però la falta de rodatge li ha passat factura (2-4). En Lluís, continua demostrant que el seu fitxatge ha valgut molt la pena, i de quina manera! 3 a 4, i només queda jugant el cronista, amb una partida que no pintava massa bé. Al final, però, el rival es fa un embolic amb les peces i queda en un final inferior, de manera que el punt es queda a casa. I com que del que es tracta és de fer amics, 4 a 4 i tots contents. La permanència ja està, per fi, garantida, i la setmana que ve anirem a Banyoles a intentar el miracle de l’ascens. Ja us ho explicarem