FIGUERES B 5 – 5 TORDERA A

Un empat valuós? El temps ho dirà, però el cert és que avui, a Figueres, aquesta sensació em penso que era força present en els dos equips durant tot el matí.

A les 8 sortíem de Tordera en direcció a l’Alt Empordà. Un dia magnífic, sense gens de vent. Hem arribat amb prou temps de marge i sense cap dificultat per aparcar bé,cosa que sempre és d’agrair.

En confrontar les dues llistes quedava palès que la nostra superava la rival en ELO fins al setè tauler, però no vàrem pas néixer ahir com per pensar que això podia ser definitori del que passaria. Altres partits amb el mateix rival en anys anteriors ens han deixat prou experiències, algunes de ben dramàtiques, com per no posar-nos-hi en guàrdia. Sabem prou bé que els amics figuerencs són gent molt foguejada, i que sempre epresenten un perill. D’aquí el comentari inicial, que, comptat i debatut, la perspectiva d’arrencar mig punt no la descartàvem pascom a possible i interessant.

El matx ha engegat i, al cap de la primera hora de joc encara no hi havia cap partida que s’hagués tombat clarament cap a cap cantó. No ha estat fins a tres quarts d’onze que al segon tauler s’ha signat l’armistici. Tant l’Eduard com en Manel tenen prou rodatge per adonar-se que la posició no donava més de sí.

En Carles, amb negres, ha desactivat les opcions d’atac del rival, i un nou empat s’ha afegit al caseller.

Poca estona després era en Ferran, al cinquè, qui amb les negres també signava les taules.

Amb el matx ja força ben encarrilat, els dos caps de llista han signat la pau després de diverses escaramusses al flanc de dama, que han acabat en no gaire res de profit per a cap dels dos.

Qui això escriu ha signat l’armistici després d’haver igualat força bé l’obertura i quan la partida s’encaminava a un final de torres i peons sense gaire suc ni bruc, si no és que algun dels contrincants l’hagués volgut forçar, cosa que entranyava riscos considerables de deixar-hi les dents.

Poca estona ha passat, però, fins que el matx ha pres un rumb diferent, en el moment en què al desè, en Jordi havia de retre el seu rei en posició que no admetia defensa.

A l’altre plat de la balança, però, en Pau culminava gairebé al mateix temps un atac en tot el tauler després d’haver sortit victoriós de l’obertura, amb un peo que era un ariet clavat a la posició negra.

La partida restant, encomanada de la tònica del matí, també s’ha anat desdibuixant fins a admetre, tots dos rivals, que no se’n podia treure més que mig punt. I amb això es posava el definitiu cinc a cinc al caseller. B0? Qui ho sap… El cert és que avui som més a prop de la permanència matemàtica, quan encara ens queden dos partits per jugar i no pas contra els rivals més forts precisament…

Diumenge vinent ja es començaran d’esbandir les incògnites. Nosaltres encarem els darrers actes de la lliga amb tranquil·litat i confiança. De la visita del Gerunda C, ja en parlarem la setmana que ve.

Acta

 

Figueres C 4 – 6 Tordera B

I ja en van tres de consecutives! El segon equip hem visitat aquest matí la capital de l’Alt Empordà amb els mateixos 10 que fa una setmana vam assaltar Palafolls per enfrontar-nos al Figueres C, rival directe a la part baixa del quadre. L’ELO ens donava com a favorits a la majoria de taulers, però l’escassa diferència deixava el pronòstic obert. A més, l’equip local presentava alguns escaquistes molt joves, en plena progressió i per tant molt més perillosos del que indica l’ELO.

Al cap d’una estona de començar a jugar, el vuitè tauler ha quedat ben embussat, de manera que l’Arseni i el seu contrincant han decidit que era hora de rentar-se’n les mans i passar la responsabilitat als altres nou de l’equip. Les primeres bones notícies han començat a arribar poc després, amb les victòries d’en Carlos i en Robles, totes dues molt treballades. En Manel, que avui s’ha retrobat sobre el tauler amb un vell conegut, ha firmat unes taules que semblava que ens afavorien. Qui escriu ha posat l’1 a 4 al marcador després d’una partida molt tranquil·la (no pas pel vetarà jugador local).

Un peó passat ha fet ballar totes les peces d’en Joan, que no ha trobat la manera d’aprofitar la qualitat que tenia d’avantatge. El seu jove contrincant ha aconseguit la primera victòria del seu equip. En Jordi Quintana, convocat a última hora per la baixa d’en Jacobo, ha aconseguit unes taules en una posició possiblement aventatjosa. Veient com estava el matx, era una bona aposta assegurar el mig punt.

Tota la responsabilitat ha recaigut als tres taulers de davant. Tot i l’aferrissada lluita, en Jordi Adillón ha cedit el punt; tal com diu ell mateix, els alfils han de fer d’alfils, i no de peó! Semblava que els dos Lluïsos tenien la partida ben encarrilada per, com a mínim fer taules i així assegurar el punt de l’equip. En Ramírez ha resolt convincentment la seva partida, fent que l’altre Lluís pogués jugar tranquil·lament perquè el matx ja estava guanyat. El nostre company està fent uns resultats de gran mestre: amb les d’avui, ja són 4 taules en 6 partides (és això el que fan els de primera línia, no?).

Amb la d’avui, encadenem la tercera victòria consecutiva i sembla que la lluita per evitar els últims llocs comença a pintar bé. Diumenge que ve ens visitarà un dels ossos durs de la lliga, el Salt i Girona. El favorit del matx és clar, però lluitarem!

TORDERA A 4,5 – 5’5 BANYOLES

L’hem tinguda! L’hem tinguda a tocar ben bé fins a quarts de dues, i al capdavall se’ns ha escapat el punt cap al Pla de l’Estany.

Un matí farcit d’emocions, sense cap dubte. Avui rebíem a casa la visita del potent equip de Banyoles, virtual candidat a endur-se el campionat amb tots els resultats positius. Però, per a nosaltres, la cosa no quedava pas només en això, en el joc. Era també el retrobament amb els amics que no fa tants anys també havien jugat sota els colors del Tordera. Quin goig, tornar-nos a trobar amb l’Antoni Oliva, en Paco Bravo, l’Elies Muratet! La veritat és que, com a mínim per qui escriu, l’emoció estava servida!

Tornant, però, a la crònica més esportiva, el matx ha començat força puntualment i s’ha fet el silenci propi de les grans ocasions. Estava clar, ja des del principi, que la lluita seria seriosa. I així ha estat durant gairebé una hora i mitja. Un cop d’ull a la situació general de les partides no convidava de cap manera a fer pronòstics, perquè semblava que podia passar de tot.

En Pau ha estat el més matiner en acabar, signant unes taules en una posició d’aquelles que són «reversibles», i en què qui vulgui forçar, fàcilment es posa la corda al coll.

Al segon, llavors, catàstrofe combinativa al tauler de l’Eduard, que s’ha trobat amb una pluja de peces que totes duien males intencions. Resistir era inútil. Mig a un i mig.

I llavors hi ha hagut el degoteig de taules. Tant en Joan (probablement una mica millor) com en Ferran signaven armisticis en un moment en què la resta de partides no tenín gens de mal aspecte per a nosaltres. Una mica d’esperança. La prova, quan jo he proposat taules, el capità banyolí ha dit al meu rival que no les donés, perquè li semblava que estaven malament.

Al cap d’una estona s’alçava amb el triomf en Juan, després de realitzar un avantatge posicional des de l’obertura al final. I amb això, la igualada al caseller!

L’emoció ha pujat de to quan el cronista ha aconseguit donar la volta a la partida i passar d’unes taules que encara demanaven un cert esforç a una victòria, que ens situava per davant. Les quatre partides restants tenien, llavors, força bones perspectives.

I en el tram final ens hem desinflat una mica. En Carles no ha rematat un atac en massa i ha permès que l’Antoni, gat vell, també donés la volta a la partida i acabés alçant-se amb el punt. Mentrestant, al desè tenia lloc un altre petit drama. Després d’un plantejament superior que podia haver donat la victòria, en Fernando també havia d’inclinar el monarca en no haver encertat amb el plantejament defensiu correcte.

Amb el cinc a quatre per ells, quedava encara el primer tauler, on en Josep ha posat no pocs problemes al seu extraordinari adversari, però no ha aconseguit, tampoc, anar més enllà de l’empat.

Una derrota, doncs, no pas gaire amarga, ja que abans de començar no teníem gaire clar com respondríem davant la força d’aquest potent rival, i el cert és que hem donat batalla de manera més que digna. Enhorabona als amics banyolins, i nosaltres enfilant la proa cap a Figueres, on diumenge vinent ens batrem amb els altempordanesos.

Ho explicarem.

acta

Palafolls 3 – 7 Tordera B

Els del segon equip ens hem hagut d’aixecar ben aviat; se’ns presentava un viatge molt llarg (ben bé 10 minuts) fins a Palafolls. El partit es preveia molt igualat, ells tenien millor ELO en els cinc primers taulers i nosaltres, en els cinc últims.

El matx se’ns ha posat molt de cara quan, l’Arseni i en Joan situàven, després de molt poca estona de lluita, el 0 a 2 al marcador. Qui escriu, després d’una obertura que ha deixat molt a desitjar, s’ha trobat una combinació tàctica que portava a un mat imparable. En Jordi Quintana, que feia estona que tenia la partida una mica millor que qui tenia assegut davant, ha materialitzat el punt. Moltes patacades a la partida d’en Manel. Al final, també s’ha resolt a favor del torderenc, deixant un contundent i sorprenent 0 a 5 al marcador.

En Lluís Ramírez, veient que l’equip ho tenia molt bé, ha ideat un pla que permetés assgegurar les taules. Dit i fet, el seu mig punt ha valgut el punt sencer per l’equip. Poca estona després també firmava taules en Carlos. Per segona setmana seguida, anem guanyant 6 a 1, ja ens ho podríem prendre com un costum!! El contrincant d’en Jordi Adillón ha aconseguit l’única victòria pel bàndol local. Finalment, en Lluís Puigdemont i en Robles han firmat dues suades taules.

Tot i que les forces dels dos bàndols eren molt igualades, hem obtingut una victòria sense massa patiments. Aquest punt ens permet atrapar el nostre rival d’avui a la taula i ens dóna molt d’aire en la lluita per la permanència. La setmana que ve visitem un altre rival directe: el Figueres C. Llavors sí que tocarà matinar!

SANTA EUGÈNIA 4 – 6 TORDERA A

La feina, feta. És el millor que podem dir de la jornada d’avui.

Sortíem a quarts de nou en direcció a Salt, per arribar-nos al Centre Cívic de Santa Eugènia. Avui teníem la baixa d’en Fernando, que aquesta setmana no estava en condicions de jugar (una abraçada, Fernando!)

No ha estat del tot fàcil trobar aparcament, però el fet és que puntualment, a dos quarts de deu, engegava el matx, que d’antuvi es presentava difícil, dur, renyit, incert, emocionant, atractiu, i qui sap quantes coses més.

A cada tauler, una bona lluita, i els pronòstics, de moment, aparcats. I això durant la primera hora i mitja de joc.

Llavors ha començat d’agafar color la partida del cronista. I un color, per cert, del tot negre.  El rival ha començat de perfilar un atac amb tot el que tenia. Només faltava que també tirés sobre el meu rei el seu bolígraf.

Però ha estat en Carles, qui primer ha definit, amb un atac precís al flanc de dama que ha fet col·lapsar la posició negra.

Al segon, l’Eduard s’ha trobat amb què el seu atac era repel·lit amb un contraatac en tota regla que l’ha deixat sense opcions, i ha hagut de cedir el punt.

Amb l’empat al caseller, a l’altre extrem de la sala en Jacobo ha culminat també un bon atac, molt en la línia «Jacobo», que ha obligat el gironí a rendir-se. Amb això ja eren les dotze del migdia, i les espases estaven encara enlaire.

I llavors ha passat el que no es comptava que passés. Qui escriu, després d’aguantar el xàfec insistent d’un atac que semblava definitiu, ha pogut capgirar les tornes i s’ha trobat en posició guanyadora. Un punt que, a priori, donàvem tots per perdut.

En poca estona era en Juan Pedro qui, mestrívolament, com en ell és norma, trencava la resistència d’en Jordi Balagué amb una demostració de càlcul i sang freda marca de la casa.

I, de nou, una altra sorpresa: amb el cinc a la butxaca, el rival d’en Joan li proposa taules, i el nostre capi no s’ho pensa pas dos cops: això val el punt!

Poca transcendència ha tingut llavors la resta de partides, perquè el resultat ja quedava segellat. En Ferran ha signat un altre empat en què, curiosament, els dos jugadors pensaven que estaven pitjor. Estaven jugant la mateixa partida?

Al novè, en Juan ha mantingut viva una posició gairebé desesperada i, a més, contra el crono, durant un grapat de jugades, però al final ha acabat inclinant el monarca.

I a la capçalera en Josep també cedia el punt havent deixat passar alguna línia que segurament li oferia bones perspectives. No hi ha dubte del potencial de la davantera d’aquest equip. Veníem avisats, i ens ha tocat patir. La part bona és que el nostre equip n’ha sabut, de patir, i al capdavall ens hem endut un punt que, probablement, ens dóna ja la tranquil·litat de cara al final de lliga.

De moment, diumenge vinent ens visitarà el potentíssim Banyoles, líder per ara indiscutible del grup i fermíssim  candidat a l’ascens directe. El que es diu fàcil, no ho tindrem, segur. Ho explicarem!

acta

Tordera B 6 – 4 Lloret

El segon equip hem aconseguit, per fi, la primera victòria de la temporada.

Se’ns presentava un matí força complicat, ja que en funció del resultat d’avui tindríem opcions reals de permanència o no. Davant nostre teníem un Lloret en unes condicions molt semblants a les nostres (acabat d’ascendir i sense cap punt). Tot i que l’ELO ens donava com a favorits, érem conscients que la tasca no era gens fàcil.

El cronista s’ha vist sorprès per un pressumpte doble de rei i dama, que al final ha resultat no ser-ho. La broma ha costat el punt al veterà jugador lloretenc. Pensant més en l’equip que en l’àmbit individual, en Lluís Puigdemont ha acceptat unes taules ofertes pel seu rival. Als dos darrers taulers, molt joves per part lloretenca, s’ha imposat l’experiència d’en Jordi Quintana i d’en Joan, que deixaven un panorama bastant favorable (3,5 a 0,5). L’Arseni ha decidit que era un bon moment per afegir-se a la festa i ha acabat de collar un rival que feia estona que ho tenia complicat. En Carlos firmava unes taules que asseguraven que com a mínim mig punt es quedava a casa. En Jacobo, que després d’unes quantes rondes amb el primer equip ha pogut tornar a jugar amb nosaltres ha aconseguit el punt definitiu pels locals.

A partir d’aquí, l’equip visitant s’ha refet. Per sort, però, la victòria de l’equip ja estava assegurada. Han anat caient, mica en mica, les partides d’en Jordi Adillón, en Lluís Ramírez i en Robles.

Finalment, doncs, hem sumat el primer punt de la temporada i d’aquesta manera respirem una mica tranquils. La setmana vinent, però, recuperem el derbi de l’Alt Maresme i visitem el Palafolls. És un probable rival directe a la part baixa de la taula, de manera que seria molt important esgarrapar algun puntet. Ja us en farem cinc cèntims!

TORDERA A 4,5 – MONTMELÓ 5,5

Al final, no ha pogut ser. Ho hem tingut a l’abast, gairebé tot el matí, però al capdavall el punt se n’ha anat cap al Vallès.

Quarta ronda la que hem jugat avui, i ho hem fet rebent la visita del Montmeló, un equip farcit de jugadors joves que mostren molt bona projecció de futur.

El matx ha començat força puntualment, i de seguida s’ha establert molta lluita a la majoria de taulers. Estava clar que tothom anava per totes. Ja des de l’inici es veia a venir un partit molt disputat, tal i com ha acabat sent.

Ha trigat a començar-se de veure alguna cosa clara, i de cop, en Ferran s’ha trobat que li havia passat per alt una petita combinació que l’ha deixat en posició més que compromesa, amb qualitat i peó de menys.  Al nové, en canvi, en Juan arrambava amb una peça i, en forçar el canvi de dames, obtenia la rendició del rival. En aquells moments, les perspectives millors semblàvem tenir-les nosaltres. Només la partida d’en Ferran es veia gairebé irremuntable, com així ha estat després de tots els intents possibles d’armar un contrajoc. Una altra bona notícia ha estat la victòria d’en Juan Pedro, que avui s’estrenava a la lliga, i que ha donat una classe magistral de les que ja ens té acostumats.

Qui escriu ha aguantat bé l’escomesa del contrari i, fet el més difícil, ha tingut un lapsus que ha canviat una partida amb franques perspectives de victòria per una derrota inapel·lable. D’aquelles coses que et passen només (afortunadament!) de tant en tant. La pega és que avui ens hagi passat a més d’un, i la suma ha donat la pèrdua de l’esforç general. Què hi farem!

En Joan, al cinquè, ha jugat amb molta comoditat però malgrat que semblava tenir la partida ben guanyada molta estona, el seu jove rival ha anat trobant els camins exactes (únics!) per sobreviure i la partida ha acabat amb un armistici meritós.

Al segon, l’Eduard noes pot pas dir que no hagi jugat agust. Ha fet ben bé la «seva» partida. Amb el que té de menyspreu pel material, artificis combinatius i sorpreses sempre renovades, però avui no tocava guanyar, i se n’ha fet el punt.

En Carles haplantejat la partida molt millor que el seu rival, i ha aconseguit una posició mées que desitjable, però no ha encertat amb el camí (no pas del tot fàcil, s’ha de dir) per materialitzar la superioritat, i també de manera quecosta de creure ha acabat cedint el punt.

Al desè, més del mateix. Ara era en Fernando qui havia construït una posició d’un potencial considerable. Quan ha arribat el moment d’estrènyer el llaç per estrangular la posició del molletenc, una petita escletxa que li ha passat per alt ha estat suficient perquè l’avantatge canviés sobtadament de camp, i només la classe del nostre jugador ha evitat mals majors, i ha obtingut mig punt.

I al primer, espectacle gairebé de circ (sense xarxa, és clar!). Costa de veure que en la lluita entre dos jugadors experimentats i d’alt nivell un -en Josep-  es deixi una peça de la manera més innocent. Peça que el rival a acceptat com a regal generós. Però el que encara costa més de veure, per aquests mons de déu, és que aquest mateix rival, al cap d’una estona (remordiment?) es deixi prendre també una peça i, a més, el rei que ja es veia guanyador de la contesa. I que ningú es pensi que això passava per premura de temps, no. Ha passat tot de la manera més natural possible. És ben bé que en això dels escacs, com en tot a la vida, mai no ho has acabat de veure tot!

Deixem-ho doncs aquí. Mal gust de boca per haver tingut tanta estona la mel als llavis, i una mica de complicació per a la permanència, però tirarem del tòpic de la premsa esportiva i direm que «encara queda molta lliga…!»

I, per treure l’agror, podem fixar-nos en el segon equip, que avui sí que ha fet un pas de gegant cap a la permanència. Felicitats!

Nosaltres, la setmana que ve cap a Santa Eugènia. En parlarem!

acta

Guixolenc 9 – 1 Tordera B

Tasca dificilíssima la que es presentava avui a l’equip B: ens enfrontàvem a un clar candidat a guanyar la lliga, el Guixolenc. A més, ho fèiem com a visitants. Per si no n’hi hagués prou, els nostres oponents han alineat els deu primers jugadors de la llista. Per part torderenca, cal destacar el debut d’en David amb l’equip B.

El matx en sí ha tingut poca història. L’Elo ha imposat la seva llei en nou dels deu taulers (se n’ha pogut escapar qui escriu). Mica en mica, han anat caient la resta de punts cap al costat local. Cal destacar, però, que els tres primers taulers eren pràcticament impossibles (l’Elo del tercer tauler, 2236). Tampoc s’ha de passar per alt la feina d’alguns que han estat molt a prop de puntuar (Carlos, Jordi Quintana, Joan…).

En fi, avui hem jugat un partit d’una lliga que probablement no és la nostra. Quan sí que és important que estiguem fins és la setmana que ve, que rebem el Lloret, un rival directe que tampoc ha estrenat el seu caseller de punts. Ja explicarem qui dels dos l’estrena (o tots dos!)

GERUNDA B 4 – 6 TORDERA A

Ha costat, la veritat sigui dita, però hem acabat enduent-nos el punt en joc en la nostra visita al Centre Cívic.

Un matí fred és el que ens hem trobat avui quan marxàvem cap a Girona. Teníem clar que ens esperava un dels equips que, tradicionalment, ens resulta incòmode. Mai no ens ha resultat fàcil un enfrontament amb els quadres gironins. Tot i que comparant les dues llistes d’ELO el nostre equip sortia millor en tots els taulers, és ben cert que el Gerunda presenta sempre un bloc molt compacte i, sobretot, molt lluitador, molt motivat. A això s’hi ha d’afegir, que no és poc, la joventut d’alguns dels seus taulers, en franca progressió.

El matx ha començat amb notable equilibri, i no ha estat fins a les 12 que s’ha decidit la primera partida, ambn repartiment del punt per qui signa.

Tres quarts d’hora més tard en Joan s’alçava amb la victòria després d’un atac gairebé total i sense treva (segons ell, l’única manera de collar l’amic Tarrús, amb qui ha jugat ja no pòques vegades).

Més bones notícies: en Carles treia mig punt d’una posició que potser no el valia, però que era molt benvingut.

I aquí, pels volts de la una, hem començat a trobar-nos amb coses «fora de guió». Per començar, en Pau (que avui jugava amb l’ajut inestimable d’una calipàndria) ha deixat escapar una posició més que prometedora (de punt segur, diria jo!) en deixar-se primer una peça i després una altra. És allò que ens passa a tots un cop només de tant en tant. Doncs a ell, dos cops seguits en una mateixa partida! De ben segur ara podrà estar deu anys, com a mínim, sense que li torni a passar.

En Fernando, per la seva banda, no encertava amb l’estratègia i, després de cedir una qualitat sense gaire compensació, s’ha llançat a un atac amb tot el que tenia a isposició, però la posició ja no ho permetia, i ha retut el rei.

Mirant la situació ens trobàvem amb un 3 a 2 per ells, però amb les cinc partides restants amb òptimes perspectives (tenint en compte que les d’en Ferran i d’en Jacobo acabaven de donar uns girs espectaculars a favor nostre.

A dos quarts de dues en Juan ha culminat una partida que ha dominat molt bé però que ha hagut de suar per convertir en un punt sencer. És com una piconadora, no s’atura fins passar per sobre del rival, per més que aquest busqui i rebusqui tots els recursos de la posició. Nova igualtat al marcador.

En Ferran, mentrestant, en contra també dels pronòstics, no ha pogut defugir un perpetu del contrari i li ha estat impossible realitzar l’avantatge de la peça. Més igualtat.

En pocs minuts ha arribat la tranquil·litat quan en Josep ha aconseguit doblegar, després de qui sap quants moviments (amb el rival contra les cordes pel rellotge) la resistència numantina que li ha plantejat el gironí. La diferència entre dos alfils i alfil i cavall, sembla ser, és que els alfils no es maregen i en canvi el cavall sí. Un final d’orfebreria. En Josep en estat pur. I la millor notícia, l’hem vist disfrutar! Ara anem bé!

No ha trigat en Jacoboa signar les taules, que ja ens donaven el cinc a cinc, després de no maniobrar prou bé en un final de torre i peons que tenia més que guanyat. En aquell moment, però, la partida que quedava, la de l’Eduard, ja no es podia perdre, i per tant, això ens assegurava el triomf.

I acabem amb aquesta partida, al segon tauler. Vells coneguts també, però l’Eduard ha anat imposant la veterania i la seva superior visió estratègica per arribar a un final de torres i peons que ha conduït de manera magistral fins al col·lapse del negre. El 4 a 6 estava servit. I qui sapsi la permanència!

La setmana que ve, a casa, rebrem el Montmeló. En donarem notícia.

acta

 

Tordera B 3,5 – 6,5 Cassà

Amb un parell de dies de retard, arriba la crònica del matx del passat diumenge del segon equip. Parlant de retards, per uns petits problemes tècnics a l’hora d’aparcar per part de l’equip visitant, el partit va començar tocats dos quarts de deu. L’equip visitant només presentava nou jugadors, quedant-se en Lluís Ramírez sense parella de ball.

Per part nostra, força  novetats respecte l’alineació de la setmana anterior (Jordi Adillón, Lluís Puigdemont, Manel, Robles en comptes de Jacobo, Arseni i Jordi Quintana). Presumiblement, presentàvem un equip una mica més potent, però tot i així l’equip rival ens superava en ELO a tots els taulers.

El Cassà es va avançar al marcador quan en Tomàs i l’Àngel van perdre les seves partides. En Manel va estar molt a prop d’estrenar la temporada guanyant, però el seu contrincant va parar-li un parany que l’hi va passar per alt. En Carlos i el seu rival van pactar taules, deixant 1,5 a 3,5 al marcador.

En Joan tenia dos peons de més. Fins aquí fantàstic, no? Doncs bé, resulta que els peons del contrincant l’hi havien castigat un alfil de cara a la paret. El jugador visitant va saber aprofitar l’avinentesa per endur-se el punt. La sensació però, per segona setmana seguida, és que en Joan és molt a prop de puntuar.

El matx semblava bastant perdut, però en Robles, en plena forma, debutava en la lliga d’enguany enduent-se el primer punt. En Lluís Puigdemont, per la seva part, firmava unes meritòries taules al segon tauler i jugant amb negres.

Amb el 3 a 5 al marcador, qui escriu no va poder estar pendent del primer tauler perquè prou feina tenia a sobreviure en la seva partida. En Jordi Adillón va haver de cedir el seu punt, de manera que el Cassà s’assegurava la victòria. El cronista, aprofitant alguna imprecisió de càlcul del seu oponent, rescatava mig punt d’una partida en què havia estat inferior des de l’obertura.

Finalment, 3,5 a 6,5. Després de dues rondes, continuem sense puntuar, però la sensació és que no sóm molt lluny de fer-ho. La setmana que ve ens desplaçarem a Sant Feliu de Guíxols per visitar un dels equips (o l’equip) més forts del grup, el Guixolenc. Serà una missió molt complicada, però lluitarem!