Manel Olmeda, campió del torneig d’aficionats de Sant Pol

Paral·lelament al clàssic quadrangular d’escacs de la festa major de Sant Pol, aquest passat dissabte  tothom qui volia jugar a escacs a la població maresmenca podia apuntar-se a un torneig destinat a aquelles persones que els hi agraden els escacs tot i no estar federades.

La major part dels 32 participants reunien aquestes condicions, però també hi vàrem voler participar una sèrie de jugadors federats que per un motiu o altre no vam poder accedir al quadrangular. Entre aquests jugadors ens hi trobàvem dos jugadors del Tordera, en Manel Olmeda (el jugador amb més ELO del torneig) i un servidor. Al ser ja prou jugadors a l’equip que va presentar el Tordera per no quedar-nos sense jugar no vam dir que no a la possibilitat de disputar aquest altre torneig.

Les partides constaven de 20 minuts de rellotge per jugador i el torneig era eliminatori (qui perdia la seva partida quedava eliminat del mateix i, en cas de taules, els dos jugadors disputarien  una segona partida canviant-se els colors amb 10 minuts de temps per cadascú).

Els jugadors vàrem començar a tocar fusta passades les 10 del matí i les rondes anaven transcorrent sense massa sorpreses, fins que a quarts de final em vaig trobar amb un rival del Lloret amb més de 1900 punts ELO. Seria aquesta la primera partida entre dos jugadors federats al torneig. La partida en si, boja. A la meva constant amenaça de mat amb dues torres i dama a la seva última fila a la qual hi romania tancat i enrocat el seu rei, va ser una combinació seva entre cavall, dama i torre gairebé al mig del tauler la que va deixar sense vida al meu rei.

A les semifinals, duels desiguals. Mentre en  Manel Olmeda es desfeia sense massa complicacions del seu jove contrincant, el jugador del Lloret, a l’altra semifinal, patia per desfer-se de l’única noia supervivent al torneig, la qual va sacrificar una qualitat estant apurada de temps i la jugada no li va sortir prou bé.

I a la final, partida frenètica a la qual cap dels dos jugadors va amagar les seves cartes, amb amenaces per les dues bandes. Poc després de que el torderenc recuperés la torre que tenia de desavantatge fent-li escac amb la dama enganxant en diagonal al rei i a la torre del seu rival, va veure que la dama i la torre del seu contrincant es trobaven a la mateixa fila i el torderenc va situar la seva torre (defensada en tot moment) a la mateixa fila, amenaçant-li la dama esmentada, amb la qual el jugador del Lloret no podia fer cap moviment per defensar-se la torre que li quedava ballant i, com a conseqüència, en Manel va acabar emportant-se aquesta peça, fet que li donava pràcticament la partida.

El lloretenc va abandonar al veure-ho i, conseqüentment, el torneig es va acabar amb en Manel campió. Va ser sens dubte el premi de consolació que ens vam endur dissabte després de no haver assolit el resultat desitjat al quadrangular. Com a anècdota, el trofeu que se li va donar a en Manel anteriorment se li va caure a algun membre de la organització i el van enganxar. Semblava que estava en perfecte estat, com avancen aquestes tecnologies!…

L’any que ve serà la vint-i-cinquena cita escaquista de la festa major de Sant Pol i la nostra intenció és no fallar-hi!

El Tordera tercer al quadrangular de Sant Pol

Un any més, el Tordera va ser convidat al torneig de la festa major de Sant Pol de Mar. Com és habitual, els tres rivals van ser el Gerunda, el Canet i una selecció local. Pocs minuts després de les 10 en punt, els 40 jugadors estàvem a punt per començar a remenar les peces en un ambient molt agradable, tot i que sota l’amenaça de pluja.

La selecció local va decidir aquest any que la cosa no es decidiria a dues bandes entre torderencs i gironins com en moltes de les darreres edicions, de manera que van fer un equip molt competitiu (entre altres, van presentar alguns jugadors del Sant Andreu de Divisió d’Honor).

D’altra banda, nosaltres vam presentar un equip més desdentat que en edicions anteriors, ja que van faltar alguns jugadors habituals (Eduard, Rafel, Ortiz…) i els taulers de darrere els vam omplir jugadors més esporàdics en aquest torneig. L’avantatge el teníem als dos primers taulers, on vam tenir la sort de comptar amb els germans Fluvià, mentre que als altres vuit semblava que ens tocaria patir més.

Amb un retard d’uns pocs minuts, es van posar els rellotges en marxa. La primera volta ens enfrontava amb el Canet, a priori la ventafocs del grup. Com que el torneig funciona per puntuació olímpica, sabíem que havíem d’intentar obtenir un resultat tan ampli com fos possible. Durant aquest enfrontament van caure quatre gotes que semblava que ens podrien fer córrer, però va acabar en un no-res. La majoria de punts van anar caient del nostre costat, però els nostres contrincants, que van oferir una bona lluita, van rescatar tres victòries aconseguint que el resultat final no fos «apostoflant» (7 a 3). Alguns ens vam quedar de pedra en conèixer la golejada que l’hi acabava de clavar la selecció de Sant Pol al Gerunda (7,5 a 2,5). Sabíem que anaven forts, però tant?

La segona volta ens enfrontava als locals. Érem conscients que una relliscada pràcticament donaria el torneig als locals, així que vam jugar a totes. Els punts anaven caient per tots dos costats fins que es va encadenar un seguit de punts amb certa dosi de fortuna que van caure cap a Tordera. Entre altres, en un gest elegant, el contrincant d’en Ferran va abandonar tot i que tenia opcions d’estirar el punt especulant amb el temps. Tot i que el matx havia estat molt igualat, el resultat va ser idèntic a l’anterior (7 a 3). D’aquesta manera, ens situàvem amb 14 punts, per davant del Sant Pol, que en tenia 10,5. El Gerunda, que acabava d’atropellar el Canet (9,5 a 0,5), s’afegia a l’aferrissada lluita amb 12.

La darrera volta ens enfrontava als gironins, i tant uns com altres seguíem de reüll l’altre partit, ja que una victòria contundent dels locals ens complicaria molt a tots dos guanyar el torneig. La majoria de partides es van anar decantant pels gironins, fins al punt en què un d’ells va forçar unes taules quan tenia opcions de guanyar, ja que s’havien assegurat avançar-nos. Finalment, vam ser capaços de rescatar 3,5 punts. La victòria de la selecció de Sant Pol contra el Canet (7,5 a 2,5) va ser insuficient per atrapar al Gerunda, però si per relegar-nos al tercer lloc.

El Gerunda va ser el merescut guanyador del torneig (18,5), seguit de la selecció de Sant Pol (18), el Tordera (17,5) i el Canet (6). La sensació, almenys per part de qui escriu (i el que queda reflectit al marcador), va ser de molta igualtat entre gironins, locals i torderencs. Si l’any que ve l’organització ens torna convidar (cosa que fa més anys que passa que els que el cronista recorda) ja farem la revantxa!

 

PEONA I PEÓ B 6,5 – 3,5 TORDERA A

Una jornada apacible, la d’avui. Potser perquè ja tot estava dat i beneït abans de començar, potser perquè ja ha començat la primavera, potser perquè avui qui més qui menys ja tenia el cap en algun altre lloc amb dos equips amb onze jugadors… vés a saber per què, però el cas és que avui no ha estat una jornada carregada de nervis, de tensió i, posats a dir-ho, de patiment, com ho acostumen a ser les matinals en què es juga un matx.

Hem sortirt aviat cap a Barcelona, amb un cel que tan podia amenaçar tempesta com, tal i com ha acabat, portar un dia prou bonic. No coneixíem el local de joc del Peona i peó, i hem coincidit tots a admirar l’edifici, una casa senyorial restaurada, a la part alta del Guinardó, amb una presència i una vista més que notables. Local còmode i molt ben condicionat.

Les partides han començat amb normalitat (un parell amb un cert retard dels amfitrions), i el matí s’ha anat escolant plàcidament.

Ja prop de migdia ha començat el degoteig de taules que, amb més o menys lluita, anaven deixant algunes taules de joc buides. I en el darrer tram és quan s’han decantat tres partides cap al costat local, igual com es podien haver decantat de l’altre.

L’equip del Guinardó ha celebrat amb alegria la victòria, i ens han comentat que havien preparat el matx amb molta cura, perquè potser els hi anava la permanència. Nosaltres els hem felicitat i hem posat rumb a Les Farreres, per jugar la darrera partida de la temporada, aquest cop ben entaulats, i cadascú contra els dos rivals (plats) que ja havia escollit d’antuvi. Finalment, els desempats s’han hagut de dirimir a les postres i als cafès,  i podem dir, passades les sis de la tarda, que qui ha guanyat finalment ha estat el Club d’Escacs Tordera. Felicitats a tots!!

acta

Tordera B 3-7 La Bisbal

Sense massa història. Podria ser un titular sobre el que hem viscut aquest matí a l’Emili Vendrell.  A les múltiples baixes que teníem s’hi han sumat a última hora les indisposicions d’en Fernando i d’en Manel, cosa que ha fet que, d’entrada, juguéssim amb dos jugadors menys davant una Bisbal que es jugava neutralitzar les opcions que tenien de baixar. D’entrada, l’assumpte, doncs, pintava malament, i pitjor pintava quan l’Àngel no havia arribat a presentar-se a temps. 0-3 en contra i, com qui diu, no havíem començat a moure les peces.

Al debut de l’Abel a la temporada una pèrdua de peça ha estat suficient per decantar el seu matx cap al bàndol visitant. El cronista ha passat per moltes angúnies a l’obertura però ha sabut desfer-se de les escomeses rivals i ha pogut esgarrapar unes taules.

Com que no hi havia possibilitats reals, veient els taulers, de fer gaire res i als empordanesos els hi anava bé fer taules a les partides restants, ha acabat esdevenint en això, l’enfrontament, doncs ningú ha volgut forçar les seves posicions i les taules han anat caient (Arseni, Jordi, Lluís, Robles i Carlos).

Afortunadament, jugàvem sense pressió ja que els deures fa dues setmanes que estan fets, i la temporada que ve ens retrobarem amb La Bisbal i amb altres rivals a preferent. Això, però, queda una mica lluny; no obstant, us ho explicarem.

Dotze Castells 5,5 – 4,5 Tordera B

El segon equip ha tingut aquest matí el desplaçament més llarg de tota la temporada, a Llers. L’equip local ens ha rebut en un petit però ben organitzat local, en què no només s’hi disputava el nostre matx sinó també el del filial dels empordanès.

Per part torderenca, només hem fet acte de presència vuit jugadors. Que ningú es preocupi, no hem perdut els altres dos del camí, sinó que hi havia més jugadors disponibles. I sort que un dels menys habituals, l’Àngel, està sempre disposat a donar-nos un cop de mà quan falta gent! Ha estat precisament ell, qui per sorpresa de molts, capgirava un final de peons aparentment inferior i ens donava el primer punt. En Carlos ha seguit la bona línia de les darreres rondes i avui ell i el seu oponent han firmat la pau. L’Arseni, en la partida d’avui molt segur, s’ha endut el punt sencer. Fins aquí, havíem aconseguit neutralitzar el desavantatge generat pels dos taulers vacants.

En Joan firmava la pau al mig joc. Tant ell com el seu oponent han opinat que al moment de l’armistici el torderenc tenia un molt lleuger avantatge. Després de la partida, fent això que ens agrada tant a alguns de remenar peces, ha quedat, si més no, en dubte. El cronista firmava també s’afegia a la línia taulista en una partida en què tots dos jugadors han tingut opcions serioses de victòria en algun moment que han acabat en no res.

3,5 a 3,5 i les tres partides restants no convidaven massa a l’optimisme. La resistència torderenca ha acabat quan en Jordi Quintana i en Lluís Ramírez (avui primer tauler) han vist com les seves partides es decantaven cap al costat local. Finalment, en Robles ha aconseguit maquillar el resultat amb una bona lliçó de com s’ha de jugar un final de cavalls.

Finalment, els llersencs han sortit victoriosos per 5,5 a 4,5. És cert que a ningú l’hi agrada perdre. Avui però, la combinació d’haver plantat cara a un equip més fort que nosaltres i la tranquil·litat de tenir els deures fets, fa que el resultat d’avui no sigui gaire amarg. La setmana que ve rebrem La Bisbal en el matx que tancarà la Lliga Catalana d’Escacs 2015 (almenys pel Tordera B). Us avancem que no serà fàcil, ja que els empordanesos vindran amb ganes d’eliminar les remotes opcions que tenen de perdre la categoria. Ja us ho explicarem!

TORDERA A 9,5 – 0,5 GERUNDA C

Un partit gairebé de tràmit, podria ben bé ser el subtítol adient.

Avui a dos quarts de deu engegàvem la vuitena i penúltima ronda, i ho hem fet rebent la visita dels amics de Girona. Les circumstàncies han volgut que ells no tinguessin ja cap possibilitat d’aspirar a la permanència i nosaltres ja la teníem assegurada des de diumenge passat. Això li treia bona part de l’emoció al matx, perquè, ben mirat, no decidia gaire res.

A això cal sumar-hi el fet que l’equip rival presentava un quadre que, a priori, era molt inferior al nostre en tots els taulers, malgrat que nosaltres avui teníem també les baixes sensibles d’en Josep, al primer, i d’en Juan al tercer. Un cop d’ull a les dues llistes ja presagiava un resultat que, de no torçar-se res, havia de caure del nostre costat, tal i com ha acabat passant.

Les partides s’han anat desenvolupant normalment, i a les dues hores de joc no n’hi havia cap que presentés especials complicacions als nostres jugadors. Ha estat en el segon tram del matí que en Jordi ha començat de tenir problemes a rel de, potser, no haver calibrat prou bé un final que tenia clarament superior. Finalment, aquesta partida s’ha resolt en taules, i ha estat l’única, ja que la resta ha anat caient com pluja menuda cap al nostre bàndol.

Al final, resultat molt contundent, però un matí de joc apacible, agradable i sense gaire pressió.

Ens en queda una, al Peona i peó, de Barcelona, diumenge vinent. Ja en parlarem.

Constatem, però, abans de tancar aquesta crònica, com n’és de relaxant arribar a aquesta part de la lliga amb la feina feta i amb la tranquil·litat de no haver de patir fins al darrer sospir, com ens ha passat en altres temporades. Gaudim-ne!

acta

 

Tordera B 6 – 4 Salt i Girona

Com n’és, d’important, jugar a casa! I és que avui, sense els dos-cents aficionats que ens han vingut a animar amb les samarretes i les bufandes de l’equip, hagués estat impossible donar la sorpresa. D’acord, exagero, devien ser uns cent setanta.

El matx començava amb un intercanvi de dames força particular. I és que normalment, quan dos jugadors juguen entre ells és quan poden canviar-les. El fet és que l’Arseni i el contrincant d’en Joan s’han entossudit a fer-ho, i quan s’han adonat que els seus respectius contrincants conservaven la senyora, han hagut de retre el rei.

En David, que tornava a jugar després de moltes setmanes, ha estat força estona tranquil, potser una mica millor que el seu adversari, però al final l’experiència ha pesat massa. En Manel ha estat molt fi durant tota la partida. Bé, gairebé tota: quan havia fet el més difícil s’ha ennuegat amb un final de peons i finalment s’ha quedat sense premi. Pintaven bastos.

Avui ha vingut per primer cop aquesta temporada amb l’equip B en Fernando. Ha vingut per donar-nos un cop de mài així ho ha fet: ha superat un potent adversari que gairebé l’hi treia 200 punts d’ELO. En un tancar i obrir d’ulls, dos jugadors que feia estona que suaven (o almenys les posicions els donaven motius per fer-ho) han hagut de retre el rei: en Lluís Puigdemont i l’adversari d’en Carlos (3 a 4).

El cronista s’ha vist implicat en un bany de sang (tot sobre el tauler, no ha près mal ningú!) des del moment que l’adversari ha sacrificat una peça per dos peons i un cert atac. Finalment, no només ha embussat l’atac enemic sinó que s’ha acabat enduent el punt sencer. En Robles ha culminat amb molta seguretat un final superiror, deixant el 5 a 4 i com a mínim, mig punt a casa.

En Lluís Ramírez tenia un desavantatge de qualitat contra peó, i tot i que no era fàcil guanyar pel seu oponent, semblava que si la balança es decantava cap a algun costat seria el saltenc. I ha passat allò que passa a vegades, en Lluís ha anat complicant el final fins que al jugador visitant l’hi ha passat per alt un doble de rei i torre.

Finalment, 6 a 4, i amb aquesta ja portem quatre victòries consecutives, qui ho havia de dir! Sort que les cases d’apostes no juguen amb les categories territorials d’escacs, perquè hi perdrien fins i tot el carnet d’identitat. Amb la permanència al sac (i per decomptat, cap aspiració d’ascens!), la setmana que ve haurem de matinar per anar a Llers, on ens esperarà un combatiu Dotze Castells. Ja us ho explicarem.