INICI DE TEMPORADA

Avui, diumenge 30 de gener, ha engegat el Campionat de Catalunya per Equips. El nostre club hi participa, com ja és tradicional, amb dos equips, a Segona Divisió Catalana i a Segona Territorial de Girona. Si tot va bé, anirem fent la crònica del que vagi passant.

SANT JOSEP 7’5 – TORDERA 2’5

Amb un cert retard, vet aquí la crònica del que ha estat la cloenda d’aquesta temporada. Un matí de lluita intensa – tret del cronista, a qui l’amic Josep Ortiz li ha ofert unes generoses taules poc després de començar – en què s’han vist partides molt disputades, malgrat que al final només hem esgarrapat cinc taules. Probablement s’ha imposat la lògica de l’elo superior, però la veritat és que hem jugat desacomplexadament i no hauria pas estat estrany un resultat més favorable per nosaltres. Tantseval: felicitats als campions, i molta sort l’any que ve, que la feina feta per en Josep els darrers anys comença de donar fruit, i li desitgem uns grans èxits.
Pel que fa a nosaltres, hem acabat la jornada amb el dinar de germanor amb què cada any acomiadem la temporada, i amb l’ensurt de la falsa notícia que havíem de jugar la promoció, cosa que després ha resultat que no era certa. Ara, doncs, a reposar els equips fins l’any vinent, salvant, potser, Sant Pol.
A reveure.

CASSÀ 6’5 – TORDERA B 1’5

Nova derrota del segon equip avui a Cassà que ens envia de dret a segona territorial. Avui teniem pensat anar a jugar deixant un tauler buit. A l’hora de marxar, ha trucat en Manel dient que estava malalt i que no podia venir a jugar. Des d’aquí t’enviem forces i a veure si pots tornar diumenge que vé! Aquesta inesperada baixa donava el segon punt a l’equip local. El matx s’ha acabat de torçar quan en Tomàs, en una partida fins llavors prou tranquil·la, s’ha deixat una peça en una sola jugada. Derrota també del nostre delegat, que tot i que ha tingut una partida igualada durant força estona ha acabat cedint. En Toni s’ha deixat una peça a l’obertura i ha arrossegat el desavantatge fins al final, on ha hagut d’abandonar. Complicada partida d’en Lluís, que al final també s’ha quedat al costat dels del Gironès. L’Arseni aquesta vegada ha estat qui ha fet el punt de l’honor dels torderencs. El meu rival, ha cedit unes taules al·legant que el matx estava decidit i per imposar la qualitat que tenia d’avantatge… potser encara hi seriem.
Al final doncs, un punt i mig, i gràcies. La setmana que ve acabem la temporada rebent el Dotze Castells.

TORDERA 3’5 – SANTA EUGÈNIA 6’5

Tots sabíem que algun dia ens podia passar. Que són coses que passen fins als millors equips del món mundial. Acceptàvem que no sempre les coses surten prou bé, i hi ha dies que un torna a casa amb la sensació que tot podia haver anat diferent.
Fins aquí, tot és força normal.
El que ja costa més d’acceptar és que, en una mateixa jornada, s’ajuntin tota una colla de despropòsits talment com si haguéssim trepitjat m…
No és gaire freqüent que en Josep perdi un final en una partida en que ha manat tot el matí; tampoc ho és que l’Eduard es deixi atacar com si davant seu hi tingués …l’Eduard!; encara menys estem acostumats a veure en Juan Pedro fent unes taules assèptiques només amb una hora i mitja; i poca gent espera que en Joan, després de tenir contra les cordes i el rellotge el rival, a l’hora d’entrar a matar li regali una torre i el punt; el mateix dia que el cronista no encerta a rematar un final dels que es deleix per jugar i deixa escapar mig punt; i coincideix amb la jornada en que en Carles, retornat, queda de pasta de moniato quan el rival, més mort que viu, es treu de la màniga un ofegat in artículo mortis; això després que a en Josep Mª li passés per alt una continuació que probablement li hauria donat el punt en comptes del zero.
Les partides d’en Jacobo i d’en Jordi s’han ajustat al que era previsible a mesura que anava avançant el matí, amb victòria i derrota, i la d’en Pau ha estat, com sempre, un circ: un pim-pam-pum amb combinacions vistoses i mat al bell mig del tauler; una partida completament «a la Pau».
Així doncs, què pot haver passat avui que expliqui aquest cúmul de despropòsits? Què hem fet per merèixer, totes de cop, tantes malediccions dels déus? Quina estranya conjunció dels astres ha desfermat aquesta malastrugança?
Ah, me n’oblidava: avui ha vingut en Pere Mas.

SANT GREGORI 7 – TORDERA B 1

Desplaçament gris del segon equip el d’avui a Sant Gregori. Abans de marxar, hem tingut el retard de l’Arseni que ens ha fet tenir certs dubtes de si arribariem a l’hora per jugar.  Seguint la tradició, el fet de jugar fora ens ha fet deixar dos taulers buits, la qual cosa ja complicava molt puntuar. Arribem al local un pèl tard, comprovem els Elos dels nostres contrincants i, com era de preveure, ens superaven en tots els taulers. Poca estona després de començar, hecatombe d’en Tomàs a l’obertura, 3 a 0 i això cada cop pintava pitjor. En Toni ha fet el punt de l’honor visitant i s’ha imposat amb certa comoditat en un final de peons amb dos d’avantatge. L’Arseni no ha pogut defensar un final de torres inferior i també ha cedit el punt. El cronista, que ha arriscat massa en una obertura que no coneixia prou, també ha hagut d’inclinar el rei. En Jordi veient la impossibilitat de donar la volta a la partida també abandona, i només queda en Manel, que tot i no fer una mala partida l’Elo ha imposat la seva llei (la seva rival li treia més de 200 punts). En un matx tan fluix com avui sembla ser que ni el GM Abel hagués aconseguit girar la truita.

Al final doncs, 7 a 1 pel Sant Gregori i la setmana que ve esgotarem les opcions de permanència al camp del Cassà B, rival també implicat a la zona baixa. Esperem que no tingui res a veure amb el partit d’avui!

PALAFRUGELL 5 – TORDERA 5

Sense cap mena de pressió, i enmig de brometes sobre si ens convenia més perdre per eludir la promoció, hem anat avui al Baix Empordà. Ens hem trobat al davant un equip potent, amb l’única baixa d’en Coronado, que s’ha mostrat molt lluitador i que en cap moment no ha donat per perdut el punt. Bé és veritat que per ells era el tot o res, ja que només guanyant-nos podien tenir una remotíssima possibilitat de salvar la categoria.
En una hora i mutja el cronista ha signat les taules en una partida incòmoda, que abocava a un final força tranquil. Al cap de poca estona, en Lluís ha passat literalment per sobre del seu pobre rival, que no s’ha adonat de la tempesta que li queia al damunt. En Jordi, en canvi, ha salvat mig punt en un final amb qualitat de menys. I per encarrilar el matx, l’Eduard ha doblegat (o millor, rebregat) un combatiu Parals en una partida que ell mateix anava dient que no entenia. Si l’arriba a entendre…!
Amb el 3 a 1 per nosaltres tot semblava venir de cara, però en Josep Mª ha inclinat el rei en un final inferior – se li ha escapat la pèrdua d’un peó- i tot tornava a quedar a l’aire. En Jacobo ha firmat la pau en posició complicada – dos alfils i torre contra dues torres i molts peons per banda, posició difícil d’avaluar – sota l’amenaça del rellotge. I ha aparegut la millor versió d’en Juan Pedro, que ha ensarronat un murri Tosán que potser no comptava que per murri, ell més que ningú. Quines posicions! I quina visió! 4’5 a 2’5 i tres partides per decidir.
En aquest moment semblava impossible que no puntuéssim, però la dinàmica del darrer tram del matí ha estat ben a punt de què deixéssim el punt sencer a Palafrugell. En Pau ha hagut de cedir en una posició sense esperances, després d’una partida possiblement mal plantejada. En Josep ha acabat perdent un final després d’algunes jugades no prou precises i en Joan, en un final maratonià i contra el maleït rellotge ha tret unes taules que certificaven l’armistici. No comptàvem que patiríem tant. O és que l’efecte Barça s’encomana?
La setmana que ve, a Santa Eugènia.

Tordera B 4 – 4 Gerunda C

Avui el segon equip ha esgarrapat unes taules tot i tenir inferioritat d’elo en les set partides que s’han disputat (com per variar, hem deixat l’últim tauler vacant). El primer d’acabar ha estat el cronista quan s’ha trobat en un final de torres en què, probablement, qui forçava, perdia. En Jordi no ha aconseguit treure profit d’un sacrifici d’un cavall per dos peons i ha acabat perdent. Amb el 0’5 a 2’5 l’Arseni proposa taules al seu rival veient que quedaven tres partides que pintaven bastant bé (Toni, Tomàs i Abel). El seu rival, veient la situació del matx, ha preferit rebutjar-les. L’Abel no ha sabut trencar la defensa del seu rival i ha deixat clar que «això és tables». En Tomàs ha caigut en un parany del seu rival en un final en què tenia un peó de més i ha acabat inclinant el rei. Un a quatre, i com ens sol passar les últimes setmanes, s’han de guanyar totes les partides que queden per empatar. La remuntada l’ha començat en Toni, que ja feia estona que estava triturant el seu jove rival. Ha seguit en Manel, que ha entregat la dama en una bona combinació quan el seu rival patia «apuros» de temps. L’última partida l’ha acabat l’Arseni, que lògicament quan el seu rival li ha demanat taules les ha denegat. Al final doncs, un empat i tots contents. Gran resultat que trenca una ratxa de quatre derrotes seguides i ens fa mirar amb més optimisme les opcions de permanència. La setmana que ve més, des de Sant Gregori.

TORDERA 7 MARAGALL 3

Seguim en ratxa. Aquest matí hem rebut la visita d’un dels teòrics competidors per les places de descens. El nostre resultat fins ara permetia respirar força, però com que matemàticament no era encara segura la permanència, doncs això: «no diguis blat…» i per aquest motiu el matx tenia un gran interès.
La primera fase ha estat força tranquil·la, fins que en Pau ha jugat fort i ha demostrat que una posició pot ser absolutament perdedora, però que si hi ha una única possibilitat que el rival rebi un mat forçat, només cal convèncer-lo que hi col·labori una mica, que és exactament el que ha fet. Un bon cop de maça per escalfar el marcador.
En Joan ha signat les taules en una posició abocada a un final «d’aquells», que entranyen més riscos que llogar en Millet perquè et porti els comptes.
I, en la fase mitja hi ha hagut l’espetec: guanya en Lluís contra un gambit de rei que més que un gambit ha estat un suïcidi reial contra un Lluís que no perdona; guanya també el cronista, en una partida sense cap ensurt, i guanya en Juan Pedro, terrorífic amb les negres, després de fer dues o tres-centes combinacions: no vols un cavall, doncs té, una torre! Ah, que no la vols?, doncs té una altra peça…! i així fins al mareig i estocada final. Quin crac! Entretant, en Josep Mª s’ha trobat sense poder defensar un mat que no ha vist en una posició en què probablement tenia superioritat. 4’5 a 1’5 i semblava tot dat i beneït. En Josep, que tenia una posició guanyada tàcticament, ha desaprofitat l’ocasió i ha hagut de jugar un final també guanyat, però més difícil. L’Eduard ha forçat unes taules en posició ben poc corrent (algú recorda mai l’Eduard en una posició «corrent»?) i, amb l’empat a la butxaca en Josep ha acabat enduent-se el punt sencer i les partides d’en Jacobo i d’en Jordi s’han deixat en taules, que era el resultat més probable de totes dues, si bé admetien encara una lluita més o menys llarga.
Resultat clar i força inesperat, sobretot tenint en compte que el Maragall ha comparegut amb l’equip de gala, potser el millor que han fet en aquesta lliga. És clar que ells també s’hi jugaven molt…
I diumenge visitarem el Palafrugell, però aquest cop ja podem ben dir que «amb els deures fets».

TORDERA 6’5 – UGA B 3’5

Resultat important el d’avui per assegurar, pràcticament, la permanència. A l’equador de la competició portem prou bagatge per encarar la segona part (que preveiem la més difícil) amb una certa tranquil·litat.
El matx ha engegat amb normalitat, i a mig matí en Josep Mª ha tret mig punt d’una posició completament igualada. Poca estona després en Lluís, que avui cobria la baixa d’en Carles, ha atropellat amb negres un rival en el més pur estil Lluís: és igual el material si les peces juguen.
Taules també del cronista, en l’enèssim final d’alfils de diferent color, i victòria d’en Joan, amb recital teòric inclós.
Cauen en Jacobo i en Jordi, amb partides incòmodes i amb els dos únics rivals que ens superaven en ELO. En Josep, però, torna les coses al seu lloc i guanya un final dels seus, complicat i francament difícil de jugar.
I, amb el 4 a 3, arribem a la fase crucial, amb tres partides vives.
Com que l’Eduard sembla que ho té guanyat, en Pau cedeix l’empat en posició de probable victòria, però amb el rellotge punxant. L’Eduard, fred com el gel, ha doblegat el rival quan ja el temps se li tirava a sobre (Eduard, ens mataràs a tots!) i ha decidit el matx. La darrera partida ha donat l’anècdota, ja que una posició de taules més que clares l’ha intentat forçar el jugador barceloní i no sabia que fer això amb en Joan Pedro al davant és córrer el risc que aquest t’entregui una torre … i et faci mat!
Un altre bon resultat, doncs, i diumenge a veure com ens portem amb el Maragall.