Un matí una mica estrany, el que hem viscut aquest matí al nostre local de l’Emili Vendrell. La visita de l’equip barceloní es presentava amb la incògnita de quina alineació portaria, donat que han anat ja a dos desplaçaments presentant només quatre jugadors. A dos quarts de deu ha quedat clar que avui miraven de fer un equip més presentable, però ja ens han anunciat que un dels jugadors convocats ahir els havia dit que no podria venir. El fet és, però, que el seu primer tauler, que sobre el paper podia ser el jugador amb més potencial, tampoc no ha viatjat amb la resta, i no apareixia pel local. Així doncs, hem començat amb dos taulers (1r i 3r) sense contrincant. Segons el reglament, al cap d’una hora això es traduïa en dos punts que pujaven al nostre caseller.
Amb aquest marge de confiança, la resta de partides s’anaven encaminant lentament cap a posicions no excessivament espectaculars, però sense massa problemes per al nostre bàndol, llevat del setè tauler, on en Daniel començava de tenir dificultats amb el desenvolupament en no haver encertat amb el pla probablement més correcte.
Pels volts de migdia en Juan, al quart, s’imposava clarament després d’haver conduït una defensa francesa amb molta veterania i seguretat fins a assolir posició clarament guanyadora.
No massa temps més tard era en Joan, al cinquè, qui també culminava un plantejament de Rui López portat amb mà ferma des de l’inici fins al final inapel·lable, una piconadora posicional.
Al vuitè, en Carles ha tret suc d’una siciliana un xic atípica que ha passat per alguna fase en què no es veia del tot clar quin podia ser el resultat final. La veterania, però, és un grau, i el nostre jugador ha acabat doblegant molt bé la resistència del rival.
Al setè, en Daniel no ha pogut encarar bé l’atac de peces del contrari, i ha acabat tombant el rei tot i haver intentant trobar el desllorigador a una posició certament difícil de defensar.
Al sisè, en Pau ha hagut d’enfrontar l’enèsim final de torres i peons que sol aconseguir amb la seva defensa Alekhine, i malgrat la superioritat teòrica del negre, no ha pogut trobar cap camí clarament guanyador i ha signat l’empat.
Mentrestant, al segon, l’Eduard ha culminat també una partida completament eduardiana, en què probablement ha gaudit plenament del seu estil, que per a molts observadors seria molt difícil d’etiquetar, fins a posar la corda al coll del rei contrari per arrabassar-li el punt.
Un resultat globalment força previsible, que ens manté en el liderat, tot esperant com es desenvoluparà el darrer terç de campionat, començant per la visita que farem diumenge a Figueres, l’altre equip que pugna seriosament pel primer lloc. Ho explicarem.
Acta del matx