SITGES 6’5 – 3’5 TORDERA A

El primer quip segueix intractable i cap obstacle aconsegueix desviar-lo ni un bri de la seva decidida trajectòria cap a la categoria de sota. Bona part de la feina ja està feta, i no és gaire probable que el Sant Martí o l’Olot ens creïn complicacions.
Ara, dit això, el cert és que ens estem passejant per la primera divisió amb una sensació com de dir “home, doncs tampoc estem tan malament: ens falta ben poc!”
Avui, a la blanca Subur, s’han vist coses memorables. En Josep Romero s’ha tractat de tu amb en Santiago Beltran, i la partida que podia caure dels dos cantons ha acabat en taules (justes?).
L’Eduard s’ha barallat amb en Lacasa, però la veritat és que la major part dels cops han estat per ell. L’Àngel i en Joan han defensat el que han pogut, però sense sort. Aquest cronista, gandul de mena, a les 11 ja havia signat les taules, igual que en Josep Mª Pons (amb la diferència que en aquest cas, ho eren!).
Però on hi ha hagut la diversió de veritat ha estat en els darrers taulers. Nova victòria d’en Van Vinuesen (en holandès, perquè no es cansa de dir que finalment li ha trobat el punt a la defensa holandesa… i els fets li donen la raó!). Derrota d’en Jacobo després de disfrutar una bona estona atacant, amb sacrifici de material inclós (això és vida!). I capítol a part les dues darreres. Imagineu que un jugador va perdent de dues peces. Dues! (a canvi d’alguns peons, això sí). Molts, en el seu lloc reten el rei. Però no pas en Lluís: es calça les ulleres de sol tipus hombre Martini i segueix jugant impassible. Tan impassible, que al cap d’una estona ja ha recuperat una peça. Seran taules? No! En Lluís treu pit. Els peons són perillosos. Avancen. El rival recula com pot. Sua. No sap cap on mira en Lluís (no ho sabem cap dels presents). Ja està: la torre a la vuitena i l’altre ha d’abandonar… Però en Lluís vol fer-ho bonic: torre per àlfil! … i s’equivoca: no ha vist un escac intermedi que dóna el punt sencer a l’altre. Bé, el punt i les factures de psiquiatra que s’estalvia per recompondre el seu malmès ego. Per emmarcar l’esportivitat d’en Lluís, que s’aixeca i el felicita, content del que ha aconseguit. Bravo!
I la darrera. És un quart de dues i, amb tot decidit, queda en Pau, amb una posició que el mateix Beltran ha diagnosticat com “taules mortes” fa més d’de mitja hora. En Pau té un parell de minuts, i el rival trenta-cinc.
Però això està lluny d’acabar-se. Escobar vol guanyar. Com sigui. I juguen. I juguen. I juguen. En Pau sempre al caire de l’abisme del temps, però aguantant com el Madrid a la lliga. Ens sembla que aquesta posició ja l’hem vista. I aquesta. I l’altra. Però Escobar no cedeix. Ja han igualat el temps, i ara és en Pau qui juga més ràpid. El sitgetà comença a patir el rellotge. Es decideix i la posició es descabdella. Però no ho fa bé, i s’arriba a una posició de taules amb la mà lligada a l’esquena, de principiant. Inaudit: Escobar no troba el camí i se li escapen els darrers segons! Justícia divina!
Epíleg: nosaltres marxem del Garraf a tres quarts de quinze; en Pau ha aconseguit no haver de cuinar els calçots, però falta per veure si el que ha patit convencerà la família sencera que ell no hi ha tingut gaire a veure; i finalment, a Sitges algú haurà dinat malament (bé, ho suposem…)
I, parlant d’una altra cosa, ENHORABONA, CARLES!!!

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: SITGES 6’5 – 3’5 TORDERA A

  1. Carles diu:

    Moltes gràcies 🙂 I també moltes gràcies pel detallet del club, ens ha fet molta ilusió. Ens veïem a Olot, sort la semana vinent.

Deixa un comentari