TORDERA A 4,5 – MONTMELÓ 5,5

Al final, no ha pogut ser. Ho hem tingut a l’abast, gairebé tot el matí, però al capdavall el punt se n’ha anat cap al Vallès.

Quarta ronda la que hem jugat avui, i ho hem fet rebent la visita del Montmeló, un equip farcit de jugadors joves que mostren molt bona projecció de futur.

El matx ha començat força puntualment, i de seguida s’ha establert molta lluita a la majoria de taulers. Estava clar que tothom anava per totes. Ja des de l’inici es veia a venir un partit molt disputat, tal i com ha acabat sent.

Ha trigat a començar-se de veure alguna cosa clara, i de cop, en Ferran s’ha trobat que li havia passat per alt una petita combinació que l’ha deixat en posició més que compromesa, amb qualitat i peó de menys.  Al nové, en canvi, en Juan arrambava amb una peça i, en forçar el canvi de dames, obtenia la rendició del rival. En aquells moments, les perspectives millors semblàvem tenir-les nosaltres. Només la partida d’en Ferran es veia gairebé irremuntable, com així ha estat després de tots els intents possibles d’armar un contrajoc. Una altra bona notícia ha estat la victòria d’en Juan Pedro, que avui s’estrenava a la lliga, i que ha donat una classe magistral de les que ja ens té acostumats.

Qui escriu ha aguantat bé l’escomesa del contrari i, fet el més difícil, ha tingut un lapsus que ha canviat una partida amb franques perspectives de victòria per una derrota inapel·lable. D’aquelles coses que et passen només (afortunadament!) de tant en tant. La pega és que avui ens hagi passat a més d’un, i la suma ha donat la pèrdua de l’esforç general. Què hi farem!

En Joan, al cinquè, ha jugat amb molta comoditat però malgrat que semblava tenir la partida ben guanyada molta estona, el seu jove rival ha anat trobant els camins exactes (únics!) per sobreviure i la partida ha acabat amb un armistici meritós.

Al segon, l’Eduard noes pot pas dir que no hagi jugat agust. Ha fet ben bé la “seva” partida. Amb el que té de menyspreu pel material, artificis combinatius i sorpreses sempre renovades, però avui no tocava guanyar, i se n’ha fet el punt.

En Carles haplantejat la partida molt millor que el seu rival, i ha aconseguit una posició mées que desitjable, però no ha encertat amb el camí (no pas del tot fàcil, s’ha de dir) per materialitzar la superioritat, i també de manera quecosta de creure ha acabat cedint el punt.

Al desè, més del mateix. Ara era en Fernando qui havia construït una posició d’un potencial considerable. Quan ha arribat el moment d’estrènyer el llaç per estrangular la posició del molletenc, una petita escletxa que li ha passat per alt ha estat suficient perquè l’avantatge canviés sobtadament de camp, i només la classe del nostre jugador ha evitat mals majors, i ha obtingut mig punt.

I al primer, espectacle gairebé de circ (sense xarxa, és clar!). Costa de veure que en la lluita entre dos jugadors experimentats i d’alt nivell un -en Josep-  es deixi una peça de la manera més innocent. Peça que el rival a acceptat com a regal generós. Però el que encara costa més de veure, per aquests mons de déu, és que aquest mateix rival, al cap d’una estona (remordiment?) es deixi prendre també una peça i, a més, el rei que ja es veia guanyador de la contesa. I que ningú es pensi que això passava per premura de temps, no. Ha passat tot de la manera més natural possible. És ben bé que en això dels escacs, com en tot a la vida, mai no ho has acabat de veure tot!

Deixem-ho doncs aquí. Mal gust de boca per haver tingut tanta estona la mel als llavis, i una mica de complicació per a la permanència, però tirarem del tòpic de la premsa esportiva i direm que “encara queda molta lliga…!”

I, per treure l’agror, podem fixar-nos en el segon equip, que avui sí que ha fet un pas de gegant cap a la permanència. Felicitats!

Nosaltres, la setmana que ve cap a Santa Eugènia. En parlarem!

acta

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari