MOLLET 6,5 – TORDERA A 3,5

Un matí força especial, el d’avui. Ahir ens n’anàvem a dormir amb la notícia que dos jugadors del club, en Joan Bayón i en Fernando, estaven fora de combat per la grip. Això, afegit al fet que en Juan Pedro avui tampoc no podia jugar, feia que els tres equips s’haguessin hagut de recomposar i en Lluís faria el desè tauler del primer equip. Fins a les set del matí, que amb la trucada d’en Ferran dient que també causava baixa pel mateix motiu que els altres la cosa s’ha complicat encara més. Al final, en Lluís jugaria en el novè i en Daniel en el darrer.
I amb aquests ànims ens hem presentat a Mollet, a veure què érem capaços de fer.
Un local de joc magnífic, una gent cordial i … comença el matx. Un cop d’ull a les llistes feia pensar que podíem rebre de valent per darrera, i semblava que podríem aguantar millor per davant, malgrat que, en conjunt, ells ens superaven.
Doncs més val que deixem les prediccions per als astròlegs de Telecinco, perquè la realitat ha estat ben diferent.
De bones a primeres, un servidor ha engegat els pronòstics a dida amb un sonat error de càlcul en plena obertura que ha posat de seguida a l’equip un punt per sota. I només portàvem una hora!
Per sort aquest virus no s’ha encomanat com el de la grip, i els companys han mantingut la calma i les espases en alt. I qui primer ha portat alegria al grup ha estat en Daniel, que ha tret mig punt contra un rival força superior jugant amb molta autoritat.
Ja entrat el matí en Carles signava un altre empat en partida força equilibrada, i en Pere encara n’hi afegia un de nou després d’haver controlat amb mestria tot l’enfrontament.
I llavors, malgrat el vent, ha començat a ploure. A ploure problemes i maldecaps, s’entén. Quedaven sis partides i no se’n veia cap que anés clarament bé. En Joan s’ha fet un tip de buscar combinacions i ha neutralitzat gairebé totes les amenaces, menys la del rellotge. I en Lluís, que a mig matí ja s’havia vist obligat a cedir dos peons per sobreviure (com si fos el 3% que s’ha de pagar als polítics) quan més contra les cordes estava s’ha espavilat per recuperar el material i començar d’apretar el contrari, que veia com el rellotge s’anava quedant sense benzina. I llavors, focs artificials: el de Mollet que podent guanyar una torre i la partida no ho veu, i entra en una cacera del rei per tot el tauler. En Lluís que fa el més difícil i, quan està a punt d’arribar a la fàbrica de taules, li sembla que perd la dama i abandona… No ha vist, ara ell, que podia forçar-ne el canvi i el final resultant era materialment inguanyable! I, malgrat tot, en Lluís marxa content: ha jugat bé, ha disfrutat i … ha estat a un cabell d’aconseguir-ho!
Al primer tauler hi havia, mentrestant, lluita de titans. Els rellotges ja marcavan gairebé el temps de descompte, que dirien els futbolers, i com qui diu encara s’estava a l’obertura. Es pot ben dir que hi ha hagut un duel teòric dels que fan època. Estaria bé que ens expliquessin la “partida subterrània” que han estat jugant. I en Josep, que ens havia comentat que ha passat de puntetes per la grip ell també, ha tret aquella saviesa que ens mostra de vegades i s’ha quedat el punt sencer.
I sort, que ho ha fet, perquè al segon tauler l’Eduard tampoc no ha ensopegat avui amb el camí de la victòria i ha peregrinat dolorosament per un final sense esperances que l’ha obligat a retre el rei. Ja diu ell que no entén com és que arriba als finals, si el que li va de veritat és el mig joc tipus Guadalcanal. Quedava clar, doncs que la davantera avui no havia estat gaire efectiva.
I, quan ja el matx estava decidit, ens faltava encara una barreja de sensacions agredolces abans del comiat.
La part dolça l’ha posat altre cop l’èpica d’en Pau, que fent front a una marea de peons que avançava com un tsunami, amb el rellotge recordant-li a cada jugada que li quedaven només alguns segons, ha tingut prou nassos per no espantar-se, plantar cara, crear amenaces, aturar les del contrari i rematar la feina amb entrega de torre inclosa. Allò que se sentia no era cap terratrèmol: era el cor d’en Pau. Com en sap, de patir i de fer patir!
L’altra cara de la moneda l’ha tinguda en Josep Maria. Tot i tenir una partida clarament guanyadora, al final ha acabat descentrant-se una mica i ha hagut d’ajeure el rei. No l’ha ajudat gaire l’actitud un punt desagradable del contrari, però probablement el cansament i el fet que ja estava tot decidit també hi han pesat força.
Al capdavall, ens n’hem anat del Vallès amb la sensació que ho havíem tingut a l’abast, que ha faltat poc perquè fos possible.
És clar que si el presi fa com un portuguès qualsevol i comença fotent-se un gol en pròpia porta…!
En fi, que la setmana que ve hi tornarem. A casa i amb el Tàrrega. Confiem que els virus ens siguin propicis!

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: MOLLET 6,5 – TORDERA A 3,5

  1. Ferran Gurri diu:

    Maleïts virus no poden atacar mai un dilluns no…

Deixa un comentari