BARCELONA UGA “C” 3’5 – TORDERA “A” 6’5

Ja hi tornem a ser! Després del llarg parèntesi d’inactivitat, avui ha tornat a engegar el Campionat de Catalunya per Equips, que durant nou setmanes ens tindrà entretinguts.
Hem començat visitant a domicili el flamant nou club Barcelona Uga, resultat de la darrera fusió de clubs i que ara ja compta amb jugadors del “tot Barcelona”, ja que si hom mira la distribució geogràfica de Barcelona, Vulcà, Uga i Barceloneta, Déu-n’hi-do el tros que abarca…
El cas és, però, que al vell local de darrera Via Laietana ens esperava un equip que, vista la llista, tenia menys potencial que el nostre de dalt a baix.
El matí ha començat de manera plàcida, i les deu partides es desenvolupaven sense gaires sobresalts i, en general, teníen bon aspecte per a nosaltres. El cronista ha signat l’empat en una posició morta i, al cap de poc, en Carles ha tingut un detall de generositat extrema i ha regalat gairebé una torre al rival.
No ha trigat gaire l’Eduard a deixar la seva targeta de visita sobre el camp erm d’un adversari que gairebé s’ha hagut d’amagar sota la taula per no rebre més… Pur estil Camps.
També en Jacobo, després de bona lluita, ha signat l’armistici tot i que sense estar del tot convençut d’haver tret tot el que volia de la posició.
Entretant, la sang freda d’en Carles començava a treure petroli d’una posició que els altres potser ja hauríem llençat.
Al novè tauler, en Fernando, que avui s’estrenava, ha fet una partida molt bona davant del presi Aiza, però un inesperat error de càlcul li ha servit en safata el punt a en Toni quan probablement més estava pensant com en sortiria viu… Coses del directe i de l’infernal ritme del rellotge, que era nou per al nostre jugador, i li ha proporcionat un plus de nervis.
En Joan, que anava bé de temps!!, ha muntat un camp de mines que arribava fins a Collcerola, i el rival les ha esquivat totes menys una, però és clar, amb una n’hi havia prou per demanar-li el punt sencer.
La partida d’en Josep Maria ha estat exactament això: una partida d’en Josep Maria. Una obertura sòlida, un avantatge que sembla insignificant fins que el rival va adonant-se que sí que és significant, i, quan semblaria que pot equilibrar la posició, apareix el talent formidable del gran finalista que és el nostre jugador per fer fàcil allò que sembla difícil. Com una simfonia.
Potser li havíem d’haver advertit, al rival d’en Pau, que avui hauria de pagar els plats trencats d’alguna eliminació de copa, però el cas és que no ho hem fet, i el pobre noi s’ha trobat no davant d’en Pau, sinó davant de l’instint assassí d’en Pau, que és tota una altra cosa. És veritat que durant bona part de la partida el xicot ha tingut peça de més, però a canvi en Pau tenia dos-cents trenta-quatre peons com a mínim. O això és el que li deu haver semblat al rival quan ha terut el seu rei. Avui a la nit tornarà a rellegir Philidor, segur…
I amb tot això, en Carles no tan sols s’ha inventat com equilibrar una posició amb torre de menys, sinó que, fent la quadratura del cercle, ho ha convertit en posició guanyadora… per acabar fent un nou regal amb llaç de colors i el punt sencer… que el contrincant no ha sabut rebutjar.
I en Josep? Doncs, en un racó del local, com aquell qui diu, anant posant voltes de corda al coll del contrari fins que només li ha calgut estrènyer una mica por ofegar-lo i fer-li regalar una peça, a triar. Esportivament, ha triat el rei.
I en Juan Pedro ha fet una partida de les que li agraden. Semblava que l’apretaven quan en realitat era ell el qui es convertia en una boa constrictor d’aquelles que poc a poc no deixen ni respirar. Les expressions del rival ho deien tot. Ha patit. Al final, però, repartiment de punts que ja no alterava per res el resultat del matx. Un matí força agradable i a esperar la visita dels empordanesos del Figueres B la setmana entrant.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.