TORDERA A 3 – PLATJA D’ARO 7

Avui ens hem equivocat. Devíem anar mal fixats. Ens pensàvem que jugàvem la Lliga Catalana i, sense saber com, ens hem trobat jugant un matx de la Lliga Russa! O, això ens ha semblat, vaja!

Bromes a part, avui ens hem enfrontat amb un dels millors equips, si no el millor, de la categoria. Com a mínim pel que fa a la davantera. Comparada amb la nostra ens treien més de cent punts a cada tauler. Un desnivell que d’entrada es presentava molt difícil de neutralitzar.

El matx ha començat intens, amb totes les partides rodant per senders difícils, lluny de la placidesa. Quedava clar que hi hauria sang. I també ha quedat clar que es lluitaria en tots els fronts. I així ha estat.

Qui escriu ha estat el primer en haver de capitular, després de defensar prou bé una posició en què sempre el rival ha tingut un plus. La premura de temps ha acabat provocant alguna imprecisió que ha valgut un punt.

En poca estona s’ha aclarit també la partida d’en Daniel, amb un empat ben treballat i amb una congestió que feia témer el pitjor.

En Carles, al vuitè, ha cedit també a la pressió intensa del contrari, i el caseller ja es posava molt costerut.

Bones taules d’en Pau al setè, però que no retallaven pas l’avantatge dels d’Aro.

En Josep, al primer, ha jugat força incòmode ja des de l’obertura, però se les ha empescat per anar de menys a més i per entrar, finalment, en una combinació que, ben portada, podia donar encara molta partida. Llàstima que no ha encertat amb la seqüència correcta!. La distància era ja insalvable.

En Ferran ha signat l’armistici i de les quatre partides restants només tenien aspecte saludable la d’en Juan i la d’en Lluís.

L’Eduard, al segon, ha retut el rei quan ja no quedava res per defensar, i en Joan ha defensat de manera mestrívola un final que en algun moment podia fer patir. Un altre empat.

Al desè, en Lluís ha passat per alt una petita combinació del rival que li ha costat l’avantatge que acumulava durant tota la partida i, al capdavall, el punt. Una altra congestió que ens ha passat factura.

I en Juan, al tercer, ha “salvat l’honor” de l’equip. Partida maratoniana, amb un final de pronòstic difícil i certament complicat de guanyar. Però en Juan és molt Juan, per a questes coses. Quan arreplega un avantatge, qui és el pinxo que li pot arrabassar?

Un tres a set que, si només es miren les xifres, de ben segur que no reflecteix la duresa de l’encontre.

i nosaltres, allà on érem. Amb un puntet i a punt de passar l’equador del torneig. Ara com ara, amb bitllet de descens. Serem capaços de remuntar? Bé que ho volem!

La setmana vinent, cap al Masnou. Amb la moneda a l’aire. Us ho explicarem.

acta del partit

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari