GERUNDA B 6,5 – TORDERA A 3,5

Sembla que no pugui ser, però ja ha passat prou temps per a què torni, com cada any, la LLIGA CATALANA. I nosaltres, és clar, ens hem tornat a posar en “funcionament”.

Enguany tornem a participar-hi amb dos equips. El primer, el Tordera A, a Segona Divisió catalana. El segon, el Tordera B, a Preferent territorial de Girona. Cadascun amb deu taulers.

Avui el primer equip s’ha estrenat a Girona, amb una derrota que probablement és més aparatosa que real. A dos quarts de deu del matí es posaven en marxa els rellotges després de saludar els molts amics i coneguts del Gerunda i d’un viatge marcat per la pluja (que, val a dir-ho, no ens ha deixat d’acompanyar en tot el matí).

Ben aviat s’ha posat de manifest que el matx es jugaria pel camí de l’equilibri, doncs si bé llista per llista nosaltres els superàvem lleugerament en ELO, ells estaven molt més foguejats perquè juguen i entrenen més sovint.

Unes taules matineres d’en Pau al setè (una partida “avorrida”, comentava ell després) han anat seguides al cap de poc per unes altres del cronista al quart, en posició (mur de pedra) pràcticament infranquejable i per unes terceres d’en Joan al sisè amb el vell amic Huici en el que ja sembla un matx particular entre ells dos (s’han trobat una pila de vegades!).

I, donat que tres taules seguides ja marquen “tendència”, en Ferran no ha trobat bé desviar-se’n i ha ofert taules al contrari després de fer-li una entrega demolidora i quan el gironí ja signava el testament.

Amb el dos a dos al marcador semblava que el matí aniria oferint resultats equilibrats, però no ha estat ben bé així.

En Jacobo ha fet cert aquell aforisme que no va dir mai el gran Tartakover que diu: “Tenir Una torre és magnífic sempre i quan el rival no en tingui dues…” i ha tombat el rei. En poca estona en Carles també ha passat per alt un moviment i també ha cedit. I per reblar el clau, en Daniel, en posició més que saludable, ha aconseguit caçar un alfil. La pega és que era el seu. El seu rival, en canvi, no li ha tornat la plasenteria, i després d’entregar tot el que ha pogut menys el bolígraf ha capitulat.

Havíem passat del dos a dos al cinc a dos. I en Sergio Ramos no el tenim a la llista!

Mentre tot aquest daltabaix passava a la bodega, a coberta hi havia el capità mantenint ferm el pavelló. En Josep ha fet una “senzilla” demostració de com pot ser de letal un atac si les peces afinen i fan acords com en una simfonia. I el més bo és que després sembla fàcil!!

L’Eduard, al segon, ha fet un d’aquells intercanvis de favors (jo t’entrego aquesta peça; tu m’entregues aquella altra, jo et torno a donar…) però que ha acabat sent profitós per al jugador del Gerunda.

I en Juan… En Juan!! Què se’n pot dir, d’algú que és capaç d’esmicolar quatre-cents vint-i-dos pronòstics? L’hem donat per-viu-per-mort-per-viu-per-mort-per-viu-per-mort… tots els que érem a la sala. I ell tan fresc. Unes taules!

El que hem dit. Un matí d’escacs intensos, ple d’ingredients. Una derrota, sí. Però diumenge hi tornarem! Us ho explicarem.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari