Escacs Tordera

Placidesa. Avui, gairebé que amb aquesta paraula n’hi hauria prou per explicar el que ha passat.

Sortíem de can Nadal a quarts de nou per enfilar cap al local dels gironins, a Santa Eugènia. Avui no podíem presentar l’equip complet, amb baixes per diferents motius, però anàvem amb la convicció de mirar d’esgarrapar algun resultat positiu per tallar definitivament qualsevol risc que pogués donar-se a la darrera ronda si coincidien una colla de resultats inesperats d’altres encontres.

Amb aquest ànim ens hem posat a jugar, però de mica en mica les partides s’han anat encaminant cap a la nul·litat, cosa que no ens resultava pas gens negativa a nosaltres.

Quan ja s’albirava la possibilitat d’un empat general, que ens donés un valuosíssim mig punt, els jugadors que quedaven jugant ho han fet ja en aquesta direcció, sense arriscar i procurant aferrar-se a les taules, cosa que s’ha acabat aconseguint.

Resultadisme? Potser. Especulació? Qui ho sap? Tranquil·litat? Tota!

Ara no hi ha dubte que encararem la darrera partida, amb la Rubinenca, sense cap pressió afegida per la incertesa de tenir la permanència. Això serà diumenge vinent. Us ho explicarem.

Acta del matx

Fotos del matx.

Victòria plàcida la d’avui que neutralitza ja pràcticament del tot qualsevol risc de perdre la categoria.

Avui hem rebut el segon equip de Figueres, que venia a plantar cara com a un dels pocs cartutxos que els queden per salvar la temporada. Malgrat, però, que han presentat un equip força competitiu, només de confrontar les dues llistes la balança es decantava clarament cap al nostre costat pel que fa a ELO. Cal pensar  que ho fiaven tot a la veterania contrastada dels seus jugadors que, val a dir-ho, han lluitat bé durant tot el matí.

El matx ha començat amb un quart d’hora de retard perquè als empordanesos els faltava un dels cotxes -quatre jugadors- i hem esperat que arribessin.

Amb els rellotges en marxa han començat les partides i, com gairebé sempre, durant la primera hora ho hi ha hagut res de destacable, cadascú anava prenent posicions i es feia difícil avançar pronòstics.

Unes taules matineres de qui escriu han anat seguides de prop de la victòria d’en Pau al setè i de la d’en Daniel al novè. Les dues partides amb bons atacs i defenses no tan bones dels figuerencs.

En Carles, al vuitè, ha tombat el rei en un final sense esperances, i ha posat un punt d’emoció, però que era més aviat fictici. L’Eduard, al segon, s’ha encarregat de tornar a recordar qui manava avui, amb una victòria convincent davant d’un rival més que solvent. Estil Eduard pur, amb embolica que fa fort i desenllaç brillant.

En Joan ha cedit unes noves taules en posició que potser es podia explotar una mica més, i en Ferran s’enduia un punt sencer després d’haver trepitjat més d’un terreny minat. També el més pur estil Ferran, el que ens agrada veure.

I Ja amb els cinc punts a la butxaca, en Juan Pedro s’ha dedicat a collar fort el rival per mirar si es podia quedar el punt sencer, però al capdavall ha acabat acceptant unes taules que sentenciaven ja el matx a favor nostre.

Mentrestant, al primer hi havia una lluita intensa entre els dos primers espases, i en Josep s’ha posat el vestit de brodar i ha donat un recital de com es fan saltar totes les defenses que semblaven inexpugnables amb una precisió quirúrgica, marca de la casa. És el que tenen els artistes, que fan art.

I per arrodonir encara el matí, en Lluís s’ha acabat emportant també el punt sencer després de bregar estona llarga en una partida que feia de mal pronosticar.

Un resultat còmode que s’ajusta força al que hem vist. I amb quatre punts al sarró, molt malament haurien d’anar les coses perquè ens toqués patir.

Ara, a preparar-nos per visitar, diumenge vinent, el Santa Eugènia, que probablement també estarà amb allò que en deien “urgències històriques”.

Us ho explicarem.

Acta del partit

Avui ens hem posat la desfressa (carnestoltes mana!) d’equip guanyador, i hem fet una rua fins al Vallès que ens ha deixat molt bon gust de boca. Qui sap si ja jornada ens haurà solucionat gairebé la temporada!

Hem sortit amb temps de Tordera per viatjar fins a Llinars, on ens esperava l’equip que fins avui dominava el torneig. Nosaltres hi acudiem amb dues baixes, la d’en Juan i la d’en Jacobo, que per motius laborals s’havien de perdre el matx. Per contra, l’equip comptava amb el doblet de Lluïsos, que junts fan un tàndem temible.

El partit ha començat amb normalitat en un local que, en volem deixar constància, ens ha sorprès gratament pel que té ja d’aspecte físic (gran, lluminós, molt ben equipat) però sobre tot pel que es veu de seguida que s’hi fa. Ens han explicat que l’activitat hi és molt intensa durant gairebé tota la setmana. No dubteu que el Llinars ha de ser un dels clubs amb més projecció de futur en els propers anys.

Seguint amb el matx, la primera hora i mitja ha estat tranquil·la, amb força equilibri en totes les partides, però de mica en mica s’han anat definint.

Unes taules matineres de qui escriu, al tercer, seguides d’un daltabaix al quart on en Ferran s’ha vist sorprès per un truc d’obertura que no li ha deixat capacitat de resposta i ha hagut d’ajeure el rei, han posat un 1,5 a 0,5 per als locals, però encara faltava molt i no es veia res clar.

En poca estona en Joan al cinquè i en Pau al sisè han signat també sengles empats (en Pau tenia un compromís i havia de marxar aviat), i es mantenia l’avantatge vallesà.

Quan L’Eduard, al segon, ha tombat el rei, però, les coses s’han posat ja una mica més difícils per a nosaltres. Dos punts començava de ser una distància considerable.

Però llavors han començat d’arribar les bones notícies. En Daniel, al vuitè, ha culminat amb bon pols una partida que ha dominat de principi a fi, en què l’adversari no ha tingut mai opcions. I en Lluís Ramírez, al novè, ha vist com el rival abandonava (podia molt bé haver-ho fet abans) després que ell l’ha atacat per terra, mar i aire i quan ja no li quedava ni una escopeta de taps per resistir. 3,5-3,5. Les espases alçades.

En Carles mentrestant havia anat fent i fent i fent, de manera que al de Llinars ja no li quedava ni espai per respirar. No ha triat el camí més fàcil o més curt, probablement, però avui en Carles s’ha retrobat amb la victòria (quan més convenia!).

I en Josep, al primer, ha donat una classe teòrica de com es guanya un final amb més alfils que gent a sant Ponç, amb una claredat d’idees i un càlcul afinat marca de la casa. Un punt que valia també el punt de l’equip. En res no canviava ja la derrota, després d’una bona lluita i d’haver tingut fins i tot possibilitats de victòria, d’en Lluís Puigdemont. La victòria, avui, volava cap al Maresme. Una victòria que ens dóna més tranquil·litat per al darrer terç de la lliga.

Diumenge vinent esperem el Figueres B a casa. Us ho explicarem.

Acta del partit

Avui sí. Avui tocava i ho hem fet. Avui convenia guanyar per tenir una mica de tranquil·litat en la segona meitat de la lliga, i l’equip ha respost.

Aquest matí hem enfilat Maresme avall, gairebé tota la comarca, per acudir a la cita amb el Masnou. Un vell conegut. Un equip, el dels masnovins, que malda com nosaltres cada any per mantenir la categoria. Un equip, també com nosaltres, foguejat i lluitador, amb el que any rera any anem topant i pel qual tenim, d’entrada, molt de respecte. Avui, si hem de ser sincers, l’avantatge teòric queia d’entrada del nostre costat, amb  superioritat en ELO en tots els taulers. Això no obstant, es preveia una lluita aferrissada, com així ha estat, sabedors tots plegats del que estava en joc: poder afrontar el segon tram de lliga amb força garanties.

El matx ha començat, com sempre, amb equilibri, i no ha estat fins cap a les onze que s’han començat a decidir partides. En Pau, al setè, signava un empat en posició que feia patir una mica. Vista després en anàlisi, però, tampoc no sembla que n’hi hagués per tant Empat, doncs, prou correcte.

Qui escriu, al quart, ha pogut fer valer un atac sense concessions que ha obligat el contrari a retre el rei. Avantatge nostre.

En Ferran, al cinquè, ha sucumbit a un atac també a gran escala pel qual no ha encertat el pla de contenció. Nou equilibri al caseller. Incertesa.

L’Eduard, però, com la cavalleria que arriba al moment just, s’ha posat el vestit de guanyar i ho ha fet al seu estil, a cops de martell. De nou avantatge.

Al tercer, en Juan ha brodat altra  vegada una partida més que difícil, en la que només un artista com ell és capaç de fer una lectura correcta i esquivar les moltes línies que farien naufragar. Un plaer veure com juga! L’avantatge que creixia.

A proa, en Josep se les tenia amb l’Ezequiel. La vegada que fa… No es coneixen ni res, aquest parell! El masnoví, però, s’ha sortit amb la seva a l’hora d’esquivar les estocades enverinades del nostre jugador, i s’ha acabat signant la pau en una bonica -com sempre entre ells- partida.

En Jacobo, al nou, s’ha retrobat amb la victòria que feia setmanes que se li resistia. En bon moment! Col·locava el 5 a 2 que ja es veia força insalvable.

Amb tot, en Daniel havia de tornar a capitular al desè en una partida que ja feia estona que no es veia pas amb possibilitats. Un 5 a 3 que, amb l’aspecte de les dues partides que quedaven, no anunciava res de bo per als locals.

I efectivament, al cap d’una estona en Carles, al vuitè, signava unes taules en posició que havia tingut més que guanyada, però que certificaven la nostra victòria.

El colofó l’ha posat en Joan, al sisè, quan s’ha endut el punt sencer després d’haver guanyat un rival que l’ha atacat amb peces i amb peons (això és normal), però també amb sorolls, cops de mans a la taula, tombament de peces, … (això ja no és tan normal, i a més és lleig).

Un bon resultat, com dèiem, que ens permet encarar el que queda amb un cert optimisme, tot i la dificultat objectiva que representa el proper rival, el Llinars, un equip que probablement “ens va gros”. Serà diumenge vinent, i us ho explicarem.

Acta del partit

Avui ens hem equivocat. Devíem anar mal fixats. Ens pensàvem que jugàvem la Lliga Catalana i, sense saber com, ens hem trobat jugant un matx de la Lliga Russa! O, això ens ha semblat, vaja!

Bromes a part, avui ens hem enfrontat amb un dels millors equips, si no el millor, de la categoria. Com a mínim pel que fa a la davantera. Comparada amb la nostra ens treien més de cent punts a cada tauler. Un desnivell que d’entrada es presentava molt difícil de neutralitzar.

El matx ha començat intens, amb totes les partides rodant per senders difícils, lluny de la placidesa. Quedava clar que hi hauria sang. I també ha quedat clar que es lluitaria en tots els fronts. I així ha estat.

Qui escriu ha estat el primer en haver de capitular, després de defensar prou bé una posició en què sempre el rival ha tingut un plus. La premura de temps ha acabat provocant alguna imprecisió que ha valgut un punt.

En poca estona s’ha aclarit també la partida d’en Daniel, amb un empat ben treballat i amb una congestió que feia témer el pitjor.

En Carles, al vuitè, ha cedit també a la pressió intensa del contrari, i el caseller ja es posava molt costerut.

Bones taules d’en Pau al setè, però que no retallaven pas l’avantatge dels d’Aro.

En Josep, al primer, ha jugat força incòmode ja des de l’obertura, però se les ha empescat per anar de menys a més i per entrar, finalment, en una combinació que, ben portada, podia donar encara molta partida. Llàstima que no ha encertat amb la seqüència correcta!. La distància era ja insalvable.

En Ferran ha signat l’armistici i de les quatre partides restants només tenien aspecte saludable la d’en Juan i la d’en Lluís.

L’Eduard, al segon, ha retut el rei quan ja no quedava res per defensar, i en Joan ha defensat de manera mestrívola un final que en algun moment podia fer patir. Un altre empat.

Al desè, en Lluís ha passat per alt una petita combinació del rival que li ha costat l’avantatge que acumulava durant tota la partida i, al capdavall, el punt. Una altra congestió que ens ha passat factura.

I en Juan, al tercer, ha “salvat l’honor” de l’equip. Partida maratoniana, amb un final de pronòstic difícil i certament complicat de guanyar. Però en Juan és molt Juan, per a questes coses. Quan arreplega un avantatge, qui és el pinxo que li pot arrabassar?

Un tres a set que, si només es miren les xifres, de ben segur que no reflecteix la duresa de l’encontre.

i nosaltres, allà on érem. Amb un puntet i a punt de passar l’equador del torneig. Ara com ara, amb bitllet de descens. Serem capaços de remuntar? Bé que ho volem!

La setmana vinent, cap al Masnou. Amb la moneda a l’aire. Us ho explicarem.

acta del partit

No ha pogut ser. Potser avui no tocava. Vés a saber…

Aquest matí, que s’aixecava rúfol, hem enfilat camí cap a les Gavarres i cap a la vil·la ganxona. Un cel força esvalotat potser era -no ho sabíem pas- un presagi del que ens acabaria passant. De mica en mica ens hem anat trobant tots i a dos quarts de deu començàvem puntualment el matx.

Una primera hora jugada amb molt d’equilibri feia difícil fer pronòstics. Les dues llistes comparades donaven un cert avantatge cap al nostre costat, per ELO, però no era pas en debades que teníem al davant l’equip ara per ara líder del grup. Per alguna cosa deuen ser-ho!

Llavors ha començat el degoteig de partides acabades en armistici. En Pau, al sisè, signava l’empat en posició neutra. I en Ferran, al quart, ho feia també, tip de bregar amb una posició “avorrida”, com deia ell.

Però llavors hi ha hagut la mala mar. En Jacobo, al setè, perdia una peça i les esperances de salvar res, però en Lluís Ramírez, al novè, culminava una partida en què ha manat de principi a fi, amb negres.

Qui escriu, llavors, ha passat per alt de manera força estúpida una línia guanyadora i ha hagut de signar també l’empat. Potser ha estat la clau del matx, perquè amb la desfeta de l’Eduard al segon, l’empat d’en Joan al cinquè i el d’en Josep al primer, la cosa quedava desanivellada cap al cantó local i tot depenia de les partides d’en Lluís Puigdemont i d’en Daniel.

En Lluís no se n’ha acabat de sortir de guanyar un final en què tenia tots els trumfos, i aquest empat ha obligat en Daniel a buscar petroli en una posició que no donava més que mig punt. Tant hi ha bregat que ha acabat perdent-la. No hauria calgut si… Però no cal donar-hi més voltes. Hem fet més líder el líder i som una mica més lluny de la permanència. I què? Doncs que diumenge hi tornarem. Amb el Platja d’Aro, l’equip conegut com a superequip d’aquest any. Por? Juguem!

Us ho explicarem.

acta del partit

Si la setmana passada apuntàvem que el resultat potser no feia justícia al que s’havia vist als taulers, i que havia quedat massa minso pel nostre costat, en justícia hem de començar dient que el resultat d’avui segurament tampoc no fa honor a la lluita que hi ha hagut.

Amb pocs minuts de retard han arribat a l’Emili Vendrell els components del Tres Peons B, bona part d’ells vells coneguts nostres de quan jugaven amb l’Aragonès. Hem començat les partides i, durant la primera hora de joc, no es veia pràcticament cap desequilibri clar, tot i que avui, confrontant les dues llistes, la nostra en sortia guanyadora en sis dels deu taulers pel que fa a ELO.

Ha estat cap a quarts d’onze que la partida d’en Pau ha acabat amb pau quan ja havia arribat a un final més avorrit que un discurs d’en Rajoy.

I just llavors en Ferran ha pogut materialitzar un atac letal a partir d’una de les seves franceses. Ja m’ho deien a casa, de petit, que vigilés amb les franceses. I amb les holandeses. I amb les sueques…

I això ha estat el començament d’una plàcida recollida de punts. En Daniel, que jugava amb una veritable institució dels escacs catalans, el senyor Joan Segura, degà dels escaquistes en actiu, als seus vuitanta-nou (!!) anys, ha pogut resoldre amb nota el problema que li ha presentat aquest insigne problemista, i li ha arrabassat un altre punt.

En Lluís Ramírez, al novè, ha signat unes taules després de manar còmodament durant tota la partida.

El cronista, al tercer, ha pogut rematar amb elegants sacrificis una partida que havia anat canviant de signe i que s’encaminava a la nul·litat. I això després d’haver refusat una proposta de taules! (es fa vell…)

Al setè en Jacobo signava també les paus amb l’agredolç de pensar que se li havia escapat.

L’altre Lluís, en Puigdemont, com que ahir li varen aprovar els pressupostos estava tan tranquil que ha pogut esperar tota la partida fins que el rival ha capitulat.

I a la capçalera, avui tant en Josep com l’Eduard han fet valer la diferència considerable de nivell per, de mica en mica, anar collant i fent cedir els volenterosos contraris.

Però no s’havien pas acabat les bones notícies, encara. Aquest xicot que hem fitxat aquest any, en Joan, sembla que promet, perquè per increïble que sembli, ha GUANYAT!!! A veure si ara s’hi acostuma i hi troba bo…!

I res, que ara ja a posar la vista cap al Baix Empordà, on diumenge vinent ens hi espera l’equip ganxó. Un Guixolenc-Tordera que promet. Com que di Déu vol hi serem, ja us en farem cinc cèntims.

Aquí podeu veure l’acta del partit

http://escacs.cat/index.php/component/fce?op=20&tasca=resultats#/grup/2017005/acta/5429

Sembla que no pugui ser, però ja ha passat prou temps per a què torni, com cada any, la LLIGA CATALANA. I nosaltres, és clar, ens hem tornat a posar en “funcionament”.

Enguany tornem a participar-hi amb dos equips. El primer, el Tordera A, a Segona Divisió catalana. El segon, el Tordera B, a Preferent territorial de Girona. Cadascun amb deu taulers.

Avui el primer equip s’ha estrenat a Girona, amb una derrota que probablement és més aparatosa que real. A dos quarts de deu del matí es posaven en marxa els rellotges després de saludar els molts amics i coneguts del Gerunda i d’un viatge marcat per la pluja (que, val a dir-ho, no ens ha deixat d’acompanyar en tot el matí).

Ben aviat s’ha posat de manifest que el matx es jugaria pel camí de l’equilibri, doncs si bé llista per llista nosaltres els superàvem lleugerament en ELO, ells estaven molt més foguejats perquè juguen i entrenen més sovint.

Unes taules matineres d’en Pau al setè (una partida “avorrida”, comentava ell després) han anat seguides al cap de poc per unes altres del cronista al quart, en posició (mur de pedra) pràcticament infranquejable i per unes terceres d’en Joan al sisè amb el vell amic Huici en el que ja sembla un matx particular entre ells dos (s’han trobat una pila de vegades!).

I, donat que tres taules seguides ja marquen “tendència”, en Ferran no ha trobat bé desviar-se’n i ha ofert taules al contrari després de fer-li una entrega demolidora i quan el gironí ja signava el testament.

Amb el dos a dos al marcador semblava que el matí aniria oferint resultats equilibrats, però no ha estat ben bé així.

En Jacobo ha fet cert aquell aforisme que no va dir mai el gran Tartakover que diu: “Tenir Una torre és magnífic sempre i quan el rival no en tingui dues…” i ha tombat el rei. En poca estona en Carles també ha passat per alt un moviment i també ha cedit. I per reblar el clau, en Daniel, en posició més que saludable, ha aconseguit caçar un alfil. La pega és que era el seu. El seu rival, en canvi, no li ha tornat la plasenteria, i després d’entregar tot el que ha pogut menys el bolígraf ha capitulat.

Havíem passat del dos a dos al cinc a dos. I en Sergio Ramos no el tenim a la llista!

Mentre tot aquest daltabaix passava a la bodega, a coberta hi havia el capità mantenint ferm el pavelló. En Josep ha fet una “senzilla” demostració de com pot ser de letal un atac si les peces afinen i fan acords com en una simfonia. I el més bo és que després sembla fàcil!!

L’Eduard, al segon, ha fet un d’aquells intercanvis de favors (jo t’entrego aquesta peça; tu m’entregues aquella altra, jo et torno a donar…) però que ha acabat sent profitós per al jugador del Gerunda.

I en Juan… En Juan!! Què se’n pot dir, d’algú que és capaç d’esmicolar quatre-cents vint-i-dos pronòstics? L’hem donat per-viu-per-mort-per-viu-per-mort-per-viu-per-mort… tots els que érem a la sala. I ell tan fresc. Unes taules!

El que hem dit. Un matí d’escacs intensos, ple d’ingredients. Una derrota, sí. Però diumenge hi tornarem! Us ho explicarem.

Ja tenim el calendari del pròxim any que ja esta a la cantonada, prepareu motors.

2017-xequips-a

En som conscients: diumenge passat us vam explicar que havíem acabat la temporada. Doncs resulta que… era una trampa! El fet és que l’inversemblant empat a punts (7,5) i a desempat (210,5) amb el Santa Eugènia va aconseguir confondre el programa informàtic de la federació. Durant la setmana ens vam assabentar que, com que teníem el resultat particular a favor, havíem quedat subcampions i per tant, teníem el dret de jugar la promoció d’ascens. També durant la setmana, ens vam assabentar que la nostra parella de ball seria el Peona i Peó B, i que el matx es disputaria al seu local.

Doncs bé, tal i com us podeu imaginar, Torderabus cap a Barcelona. Quant al matx, no hi ha hagut gaire història: hem resistit una bona part del matí fins que s’han començat a tòrcer partides (una darrera l’altra) fins al 8,5 a 1,5 definitiu. Només en Josep, en Pau i en Juan Bayón han evitat que el resultat fos més escandalós. També val a dir, que avui potser hem tingut algun puntet de mala fortuna que havíem aconseguit evitar durant la temporada.

En qualsevol cas, merescuda victòria de l’equip del Guinardó, que també ens serveix com a prova del nivell que ens trobaríem l’any que ve si finalment haguéssim aconseguit l’ascens.

Avui sí, després de 10 diumenges d’intensa lluita, final a una molt bona temporada del primer equip. La temporada que ve tornarem a competir a segona divisió. Si no hi ha res de nou, aquí serem per explicar-vos-ho!