ATENEU COLON B 3,5 – 6,5 TORDERA A

Podia passar, podia haver passat, qualsevol dels darrers diumenges. I avui ha passat. Avui la sort (si és que se’n pot parlar, és clar, quan parlem d’escacs) se’ns ha posat de cara. o, potser més exactament, no ens ha girat l’esquena.

Bon diumenge a tothom. Aquest matí hem fet cap a la capital, plenament conscients que per allí passava el que potser era el darrer tren que podíem agafar per no quedar-nos ja definitivament a l’andana. Un viatge sense cap problema, una Barcelona accessible, a aquella hora del matí, i un local senzill però ben condicionat, en el que s’hi jugaria, també, un altre matx, el del primer equip del Colon contra el Sant Adrià, de primera divisió. Una bona colla de vells coneguts, que ens ha dut a un munt d’encaixades i salutacions.

Puntualment ha engegat el nostre matx, i fins ben bé al cap d’una hora no s’han començat de veure algunes tendències.

En Pau, al sisè, ha signat l’empat en no poder fer valer la seva parella d’alfils contra alfil i cavall i peons doblats de l’adversari, que ha plantejat un bon esquema defensiu a base dels alfils de diferent color.

També en Joan, al cinquè, les acceptava en un final, aquest de torres i peons que possiblement podria figurar en algun llibre que es digués «Faci taules fàcilment» o alguna cosa per l’estil.

No ha trigat massa l’Eduard, al quart, a fer també unes taules després d’un atac amb sacrifici inclòs i d’haver donat un ensurt majúscul al monarca contrari, però havent arribat a un final de torre i un parell de peons contra alfil i cavall. Avui l’Eduard estava prou atent per a no deixar-se tancar la seva peça, i les taules només esperaven ja la signatura.

Qui escriu avui ha aconseguit imposar un plantejament de defensa moderna una mica arriscat, però que s’ha tornat en contra del rival quan ha pretès atacar allargant més el braç que la màniga. Aquí sí que ha caigut el punt sencer del nostre costat.

I com que les bones notícies (com les dolentes!) no venen mai soles, en pocs minuts ha arribat la grata sorpresa que en Jordi, al desè, havia reconduït una partida en què havia quedat inferior a l’obertura en una posició tàctica potent que li ha acabat donant l’avantatge d’una peça pes dos peons i, al cap de poc, la partida sencera. I això que, segons ell, està desentrenat…!

Les coses ja se’ns posaven de cara, i en Jacobo, al vuitè, ha optat per no córrer riscos amb la premura de temps i s’ha estimat més forçar unes taules que asseguraven mig punt que podia ser vital.

En poca estona, però, en Lluís, al novè, havia de retre el rei després de lluitar bravament en un final que podia haver tingut color de taules en moltes de les seves fases.

I llavors s’ha entrat en el remolí del final de matí, amb tot encara per decidir. Quedaven tres partides i el que no quedava era temps. Els sis jugadors anaven fent, poc a poc, funambulisme sobre els pocs minuts i, de vegades, segons que els restaven. Hem de dir, perquè és de justícia, que en aquesta fase del joc el local no reunia prou condicions, perquè tant dins la mateixa sala de joc com a l’avantsala hi havia un brogit més que considerable i no servia gaire de res que anéssim demanant silenci.

Amb tot,  en Daniel, al setè, ha amarrat molt bé un altre mig punt quan ja era clar que les altres dues partides pintaven prou bé. I la decisió era bona, perquè pocs minuts després en Josep doblegava el seu rival amb un final jugat en tot el taules amb estratègia brillant, i en Juan arrodonia la feina també enduent-se el punt sencer després d’haver pràcticament deixat sense respiració el rival.

Un molt bon resultat que ens torna a donar esperances de cara a lluitar per la permanència. Però això encara està per escriure. I ho començarem diumenge vinent en un nou desplaçament, aquest cop a Montmeló. Us ho explicarem.

Acta

 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *