Archive for febrer, 2013

SANT GREGORI 4,5 – TORDERA “B” 3,5

diumenge, febrer 24th, 2013

Mati fred en el qual se’ns ha escapat el punt. Hem començat amb una baixa, però amb ganes, i les partides han anat prou bé fins l’últim moment. Només de començar l’Arseni feia un atac d’aquells que millor no trobar-s’hi davant i el narrador guanyava qualitat. Tot pintava prou bé. Llavors comença el malefici, i van caient les partides, no pas per estar malament sinó per davallades. I ja a l’ última partida, la del narrador, amb 3.5 a 3.5 al marcador, dues peces per torre unes quantes jugades amb l’ increment per totes dues bandes,  es deixa un sacrifici i el rellotge ¬¬. Hem tornat amb la sensació de no fer els deures tan bé com es podria. La setmana vinent esperarem el Cassà “B”, a veure si podem jugar tots i amb mes empenta!

Seguint el suggeriment dels nostres lectors poso l’enllaç a l’acta.

Acta 6 Ronda 1 Provincial Girona Sant_Gregori-TorderaB

TORDERA “A” 1,5 – LLEIDA 8,5

diumenge, febrer 24th, 2013

Un dels partits contra un dels candidats a Divisió d’Honor, el que hem jugat aquest mati al nostre local. I amb un resultat final que, si bé és inapel·lable, ben cert és que potser no reflecteix gaire el que s’ha vist a l’Emili Vendrell.
Anem per parts. Un matí glacial, amb temperatura que pugnava per arribar al zero des de sota. S’ha notat perquè, a diferèncoia d’altres jornades, quan faltaven pocs minuts per engegar també érem molt pocs per a poder fer-ho. El gruix ha arribat gairebé sobre el rellotge. Igual com ho ha fet l’equip visitant, que presentava tota l’artilleria. Un cop d’ull a les dues llistes deixava clara, sense marge d’error, la teòrica superioritat visitant: els nou primers taulers ens superaven d’entre cent vint a dos-cents punts ELO. Només el darrer donava un cert avantatge local.
I ha començat el matx. I ha passat una hora. I tot estava per decidir. I ben entrada la segona hora han començat de saltar alguns resultats. L’Eduard ajeia el rei després de lluitar força estona en inferioritat de condicions. En Pau, però, resolia en taules el seu duel, amb una eslava de les que tan bé juga.
Al caire de la tercera hora és quan s’ha decidit el gruix del matx. En Josep Maria deixava de resistir una posició plena de peons, però gairebé tots del contrari. I al primer tauler, en Josep cedia també davant el joc precís, aparentment fàcil però enormement mestrívol d’en Jorge González. També en Carles havia d’abandonar en no haver pogut trobar la manera de desempallegar-se d’una debilitat que s’ha anat fent crònica. En Pere ha salvat mig punt després de patir algunes incomoditats , però amb el pols ferm i les idees clares. I en Fernando, al desè, també ha acceptat les taules que li proposava el rival tot i que ell estava probablement millor, però amb l’espasa del temps que començava ja d’amenaçar-lo.
Qui escriu ha abatut també el rei després d’haver portat el comanament de la partida en gairebé totes les fases, però en no ser capaç d’aturar un contraatac que ha resultat decisiu. Segurament hi ha hagut pecat d’ambició: qui sap si no hauria valgut més forçar les taules uns moviments abans!
Un final sembant han tingut les dues partides restants. Ni en Ferran ni en Joan han aconseguit salvar res en unes posicions que, com a mínim en aparença, semblaven prou prometedores.
I és que, un cop passat el temporal, una anàlisi en fred ens porta a concloure que l’equip de la Terra Ferma ens ha guanyat només per dos petits detalls: el primer és que ells eren superiors, i el segon és que nosaltres érem inferiors. I la conjunció d’aquests dos insignificants aspectes ens ha resultat fatal. Només això!
Perquè, pel que fa al joc, els comentaris que se sentien coïncidien a dir que ens ho havíem passat bé. Doncs, perfecte! Com diu aquell acudit del pòquer, guanyar deu sel l’hòstia!
De mica en mica ens anem quedant sense oportunitats de mantenir la categoria, però això no treu que continuem sortint a jugar amb empenta i ganes. La setmana vinent cap a Sabadell. Un altre matx-ball.

Una cosa més. Seguint el suggeriment que de manera molt encertada ens fa arribar en David Martos, adjuntem l’enllaç a l’acta de l’encontre, amb tota la informació que fa al cas.

http://www.escacs.cat/infoPerEquips/perequipsactesview.php?idActa=92

UGA B 6,5 – TORDERA A 3,5

diumenge, febrer 17th, 2013

Un matí maratonià, el que hem viscut avui a Barcelona. I no pas en el sentit de la durada, que també permetria aquesta qualificació, sinó en el sentit real de la paraula: avui es disputava aquesta cursa i aquest fet ens ha marcat el començament del matx.
Després del viatge habitual, fèiem l’entrada a la ciutat comtal amb el temps ja una mica just quan, agafant-nos per sorpresa, ens hem trobat que no podíem travessar la Gran Via per enfilar Via Laietana. Tomba Passeig de Gràcia amunt i aparca com puguis. Però això no era res comparat amb la dificultat de travessar una Gran Via on una gernació passava corrent i no deixava a penes espai per poder creuar. L’única solució, creuar corrent com ells però del biaix! O sigui, que una mica de marató també l’hem feta.
Amb tot, en arribar al local de la Uga, ex local del Barcelona, ex local del Vulcà, ens hem trobat que només érem quatre. Sort que al cap de poc ha arribat en Josep i, amb cinc, ja podíem començar. La resta ha arribat amb els seus bons deu minuts de retard, just després d’en Carles, que també s’ha trobat com nosaltres.
Finalment, a tres quarts tocats de deu les partides havíen posat ja la directa i de mica en mica anaven prenent temperatura. La primera hora de joc s’ha escolat amb força igualtat. En el curs de la segona algunes de les partides ja començaven d’agafar color, però res encara que semblés definitiu. Si algú hagués proposat una porra, segurament hi hauria hagut pronòstics per a tots els gustos. La confrontació de les dues llistes deixava clar que l’equip local tenia una davantera teòricament més forta que la nostra (els cinc primers taulers ens treien una mitjana propera als cent punts d’ELO), la resta de taulers presentava la situació contrària, si bé amb no tanta diferència a favor nostre. Per un moment hem pensat que teníem també les nostres possibilitats.
Llavors, però, al caire ja de la tercera hora, han començat a saltar resultats. L’Eduard cedia després d’haver fet una entrega potser un xic massa precipitada. En Pau s’enduia unes taules d’una partida que ha controlat perfectament. En Josep Maria també signava l’empat en posició que probablement tampoc no donava res més. En Pere tenia un ensurt en deixar-se una mica de material, però amb sang freda i saber fer també amarrava mig punt. En Joan ha jugat una partida magnífica i, quan més bé ho tenia per rematar, ha acceptat les taules mirant de reüll un rellotge immisericorde que ja li estava picant l’ullet. En Josep ha resistit fins on era possible lluitant en posició segurament inferior i ha acabat per tombar el rei. Igual com ho ha hagut de fer en Carles en una posició força embolicada que se li ha girat en contra. En Juan, que havia controlat força bé tota la partida, s’ha decidit a proposar taules … però tot seguit li ha passat per alt una dama que en aquell moment li feia realment falta. I per descomptat li ha passat també per alt el punt. I qui escriu, que avui no ha pogut seguir amb gaire detall les altres partides perquè ha hagut d’aguantar l’assalt del setè de cavalleria, un cop havien ja passat els cavalls, i tot i que el campament estava desolat, ha pogut treure una mica de pit i arrabassar-li el punt sencer a l’admirat (pel cronista) Richard Guerrero.
Un resultat que, a pilota passada, ens ha deixat una mica amb la sensació que “ha anat de poc”. És clar que això no és pas nou, per a nosaltres!
Diumenge vinent ens ve a casa la gent de la Terra Ferma. Hem passat l’equador del campionat, però això encara no està. En parlem la setmana entrant.

Gerunda “D” 2 – 6 Tordera “B”

diumenge, febrer 10th, 2013

Els nostres jugadors han anat caient mica en mica, però no pas per culpa dels escacs sinó de la grip, que encara ronda des de la setmana passada. Almenys hem tingut sort que el tercer equip aquesta setmana descansava. Just a l’últim moment de sortir de Tordera cap a Girona ha caigut l’Olmeda. Sort que teniem en Grimal per poder fer l’equip complet.

Local molt concorregut, no és pas debades que tenen cinc equips. A l’hora de jugar en Ramirez s’emporta el punt amb una bona combinació després d’una mica d’estrangulament i als pocs minuts el narrador aprofita un descuit del contrari i ja en portem dos només de començar. Les partides continuen amb si fa no fa igualtat. Taules d’en Grimal i d’en Tomàs ben treballades. Punt de l’Arseni que, tenint molt avantatge, ha hagut de lluitar fins al final.  L’Adillon al final ha aconseguit alguns peons de més i no ha deixat passar al victòria. Amb el matx guanyat en Puigdemont ha lluitat fins al final, però tenint un final de torres amb un peó de menys i la posició,  el contrincant no li ha deixat fer taules. Amb uns elos bastant igualats el matx ha estat del nostre costat des de bon començament. La setmana vinent esperarem al nostre veí, el Blanes i confiem que amb millor salut.

TORDERA A 4 – TÀRREGA 6

diumenge, febrer 10th, 2013

Nova jornada del Campionat de Catalunya per Equips i nova derrota per al nostre primer.
Avui rebíem la visita del Tàrrega, equip potent que ja comptàvem que no ens posaria pas les coses fàcils. La primera incògnita era si podríem fer l’equip previst, perquè portem una setmana amb la grip que sembla que ens hagi agafat mania. De fet, faltaven només vuit o nou minuts per engegar i encara ens faltaven cinc jugadors! Per sort, els dubtes s’han esvaït al darrer moment i ens hem assegut a jugar al complet (amb la baixa, és clar, d’en Juan Pedro, que suplia en Juan Bayón en la seva primera actuació a primera categoria).
Gent molt afable, els targarins, i hem engegat les partides amb cordialitat i a l’hora.
La sensació que es respirava durant la primera hora de joc era d’un gran equilibri, només desviat en alguns taulers per avantatges que semblaven força mínims. I el temps ha anat corrent.
Al primer tauler en Josep que jugava contra un rival fort i contra una grip encara més forta, ha hagut de cedir davant un contraatac mortal, malgrat haver conduït la partida amb notable energia.
En Joan, sense premura de temps, s’ha defensat molt correctament i ha anat portant la partida cap a un empat. Mentrestant en Pere anava estrenyent el setge al centre del tauler, però amb l’ull posat al monarca negre, i al final ha acabat tenint premi. Un punt que situava encara les coses en empat tècnic.
A en Ferran sí que pot dir-se que se li ha escapat la victòria pel forat dels gats: Un parell de cops ha comentat, en aixecar-se, que no havia afinat prou i que havia tingut al punt de mira tot el punt. El cert és que una de les vegades era inapel·lable. Llàstima, perquè ha hagut de conformar-se amb mig punt.
La partida d’en Josep Maria avui era de les que semblen abocades a les taules ja des de bon començament. En pocs moviments s’havien canviat pràcticament totes les peces i quedava un final dels que en Josep Maria acostuma a jugar amb mestria. Però de vegades les coses no van com sembla que haurien d’anar, i el cas és que s’ha trobat amb una posició insalvable. Avantatge per als de l’Urgell
Empat lluitat d’en Pau, que probablement ha tingut algunes opcions de victòria durant bona part de la partida, tot i que en aquestes categories sobint això no són més que miratges.
En Carles ha ensopegat en una posició difícil, força complexa i que és probable que hagués pogut caure també del nostre cantó. De mica en mica el punt començava a anar-se’n cap a ponent.
Al segon tauler, l’Eduard ha tret petroli d’una posició que semblava força compromesa i ha salvat un final d’aquells que ell sap salvar, amb més sang freda que en Rajoy quan menteix.
Ja molt al final del matí, amb els rellotges que ja començaven d’amenaçar a tutti quanti, les dues partides que quedaven també han abocat a empats. Molt meritori el d’en Juan, que ha sabut remuntar la pèrdua d’un peó i fins n’ha arribat a arrabassar un ell. Bom començament a la categoria! El protagonista avui ha aconseguit jugar una partida (la setmana passada va jugar una parida) i amb una mica de sang freda ha anat controlant els embats del contrari fins que, passades les cinquanta jugades i sense gaire res a gratar hem signat l’armistici.
Un nou punt que se’ns evapora, però el cert és que en tot moment hem tingut la sensació que no estem tan lluny de poder aconseguir-ho. Potser al final haurem de lamentar que no hi hagi partit de tornada…!
Però, en tot cas, encara hem de completar la primera volta, i la seguirem diumenge vinent, amb virus o sense, a Barcelona, a l’estadi de la UGA B. En parlarem.

Tordera “B” 3 ½ – 4 ½ Salt i Girona.

diumenge, febrer 3rd, 2013

Dia ventós i que ens ha portat grip per a molts jugador del nostre equip. Faltaven pocs minuts per començar el matx i encara no tenia gens clar qui jugariem. Finalment hem començat a jugar amb gairebé tots els jugadors possibles. Ha començat el matx amb l’ Olmeda patint i deixant el punt amb fermesa. Per altra banda en Tomàs, faltant-li només 4 minuts del temps inicial, ha guanyat un final amb claredat. A l’Arseni el seu oponent l’ha desenrocat i l’ha estat apretant fins que ha deixat el punt. En Ramirez ha guanyat con sap guanyar ell, sense que el contrari veiés l’amenaça mortal. Així hem arribat a mig matí, amb la meitat de les partides i amb la meitat dels punts. Ara tot estava a las mans dels 4 primers taulers i sense que cap partida estigués decantada. El narrador, veient un final igualat i les partides gens malament, demana taules, però el contrincant no ho veu clar i seguim jugant… Les partides de Fernando i d’en Carles es compliquen i pinten bastos, i mentrestant el meu contrincant em demana taules. Llavors no ho veig clar jo i seguim jugant… La partida del Bayon pintava taules. Finalment en Carles i en Fernando es deixen el punt, i ara només amb un miracle podiem fer taules. I ves per on, en Bayon, amb mala cara per la grip i una tos que no l’ha deixat en tot el matí, s’emporta el punt en un final teòric de taules. Però la meva partida amb alfils de diferent color i la posició tancada i havent demanat tantes vegades taules al final han sigut taules i el punt fuig ràpid amb el vent a casa del Salt i Girona.

La setmana vinent anirem a casa del Gerunda, a veure si ens emportem el que avui ha fugit!

MOLLET 6,5 – TORDERA A 3,5

diumenge, febrer 3rd, 2013

Un matí força especial, el d’avui. Ahir ens n’anàvem a dormir amb la notícia que dos jugadors del club, en Joan Bayón i en Fernando, estaven fora de combat per la grip. Això, afegit al fet que en Juan Pedro avui tampoc no podia jugar, feia que els tres equips s’haguessin hagut de recomposar i en Lluís faria el desè tauler del primer equip. Fins a les set del matí, que amb la trucada d’en Ferran dient que també causava baixa pel mateix motiu que els altres la cosa s’ha complicat encara més. Al final, en Lluís jugaria en el novè i en Daniel en el darrer.
I amb aquests ànims ens hem presentat a Mollet, a veure què érem capaços de fer.
Un local de joc magnífic, una gent cordial i … comença el matx. Un cop d’ull a les llistes feia pensar que podíem rebre de valent per darrera, i semblava que podríem aguantar millor per davant, malgrat que, en conjunt, ells ens superaven.
Doncs més val que deixem les prediccions per als astròlegs de Telecinco, perquè la realitat ha estat ben diferent.
De bones a primeres, un servidor ha engegat els pronòstics a dida amb un sonat error de càlcul en plena obertura que ha posat de seguida a l’equip un punt per sota. I només portàvem una hora!
Per sort aquest virus no s’ha encomanat com el de la grip, i els companys han mantingut la calma i les espases en alt. I qui primer ha portat alegria al grup ha estat en Daniel, que ha tret mig punt contra un rival força superior jugant amb molta autoritat.
Ja entrat el matí en Carles signava un altre empat en partida força equilibrada, i en Pere encara n’hi afegia un de nou després d’haver controlat amb mestria tot l’enfrontament.
I llavors, malgrat el vent, ha començat a ploure. A ploure problemes i maldecaps, s’entén. Quedaven sis partides i no se’n veia cap que anés clarament bé. En Joan s’ha fet un tip de buscar combinacions i ha neutralitzat gairebé totes les amenaces, menys la del rellotge. I en Lluís, que a mig matí ja s’havia vist obligat a cedir dos peons per sobreviure (com si fos el 3% que s’ha de pagar als polítics) quan més contra les cordes estava s’ha espavilat per recuperar el material i començar d’apretar el contrari, que veia com el rellotge s’anava quedant sense benzina. I llavors, focs artificials: el de Mollet que podent guanyar una torre i la partida no ho veu, i entra en una cacera del rei per tot el tauler. En Lluís que fa el més difícil i, quan està a punt d’arribar a la fàbrica de taules, li sembla que perd la dama i abandona… No ha vist, ara ell, que podia forçar-ne el canvi i el final resultant era materialment inguanyable! I, malgrat tot, en Lluís marxa content: ha jugat bé, ha disfrutat i … ha estat a un cabell d’aconseguir-ho!
Al primer tauler hi havia, mentrestant, lluita de titans. Els rellotges ja marcavan gairebé el temps de descompte, que dirien els futbolers, i com qui diu encara s’estava a l’obertura. Es pot ben dir que hi ha hagut un duel teòric dels que fan època. Estaria bé que ens expliquessin la “partida subterrània” que han estat jugant. I en Josep, que ens havia comentat que ha passat de puntetes per la grip ell també, ha tret aquella saviesa que ens mostra de vegades i s’ha quedat el punt sencer.
I sort, que ho ha fet, perquè al segon tauler l’Eduard tampoc no ha ensopegat avui amb el camí de la victòria i ha peregrinat dolorosament per un final sense esperances que l’ha obligat a retre el rei. Ja diu ell que no entén com és que arriba als finals, si el que li va de veritat és el mig joc tipus Guadalcanal. Quedava clar, doncs que la davantera avui no havia estat gaire efectiva.
I, quan ja el matx estava decidit, ens faltava encara una barreja de sensacions agredolces abans del comiat.
La part dolça l’ha posat altre cop l’èpica d’en Pau, que fent front a una marea de peons que avançava com un tsunami, amb el rellotge recordant-li a cada jugada que li quedaven només alguns segons, ha tingut prou nassos per no espantar-se, plantar cara, crear amenaces, aturar les del contrari i rematar la feina amb entrega de torre inclosa. Allò que se sentia no era cap terratrèmol: era el cor d’en Pau. Com en sap, de patir i de fer patir!
L’altra cara de la moneda l’ha tinguda en Josep Maria. Tot i tenir una partida clarament guanyadora, al final ha acabat descentrant-se una mica i ha hagut d’ajeure el rei. No l’ha ajudat gaire l’actitud un punt desagradable del contrari, però probablement el cansament i el fet que ja estava tot decidit també hi han pesat força.
Al capdavall, ens n’hem anat del Vallès amb la sensació que ho havíem tingut a l’abast, que ha faltat poc perquè fos possible.
És clar que si el presi fa com un portuguès qualsevol i comença fotent-se un gol en pròpia porta…!
En fi, que la setmana que ve hi tornarem. A casa i amb el Tàrrega. Confiem que els virus ens siguin propicis!