CIRERA 5 – TORDERA “A” 5

Un matí carregat d’emoció el que hem viscut avui en el desplaçament al Sadar, perdó, al barri de Cirera, a Mataró. De fet, s’ha posat en evidència el que pot passar -i sol passar- quan un equip es presenta amb una certa relaxació, per tenir la sensació que la feina ja està feta, i l’altre sap que li va la vida en el matx. No és pas estrany que, en una situació així, l’equip teòricament favorit acabi tenint autèntics treballs per no sortir escaldat.
Però anem al matx. En un local força agradable hem començat les partides de manera força tranquil·la. En Josep, al primer tauler, ha signat aviat unes taules sense haver entrat encara en el cos a cos. I en Joan, al cinquè, ha seguit el mateix camí. Tenint en compte que la força del rival semblava concentrar-se més en els primers taulers, no era pas un mal resultat. Però llavors han començat els maldecaps. El qui subscriu ha estat capaç de transformar una posició absolutament dominant en un final inferior en cosa de pocs minuts, contra un rival que gairebé tenia més temps que en començar. És clar que no apuntava les jugades. Tot i així, amb una mica de sang freda la partida s’ha encaminat a unes taules mortes que manteníen encara el matx equilibrat.
En Josep Maria, però, avui no aha acabat d’estar encertat i, en una baixada de confiança, no ha resolt bé una partida que podia guanyar primer, empatar després i que finalment se n’hi ha anat dels dits i l’ha perduda. Avantatge local.
En Carles signava un nou empat sense massa sang, però en Pau feia alguns dels errors que no fa el seu equip (no, el d’escacs no) i s’ha trobat en posició perduda. quatre a dos pel Cirera, i espectatives força magres en la resta de partides.
Sort que, com a les bones pel·lis, en el moment crucial arriba la cavalleria amb la corneta i al galop. És el que han fet, primer, en Fernando, i després en Juan Pedro. En Fernando ha tornat a dibuixar una partida amb tots els matisos estratègics ben travats, i amb una execució de director de Filarmònica. Ens hi està acostumant… En Juan Pedro, murri ell, ha mantingut viu el debat de si és bo entregar o no entregar un peó per poder guanyar. Si la setmana passada no ho va fer i se n’hi va anar el punt, aquesta ha convençut al rival que fos ell qui li entregués. I amb aquest peó i la seva classe magistral n’ha fet prou per tombar-lo. Un autèntic depredador.
I amb el quatre a quatre, l’emoció fins al final. Dues partides que ho podien decidir tot, i que, és clar, ho han acabat fent. L’Eduard ha hagut d’inclinar el rei quan ja no quedava absolutament res més per intentar. I en Jacobo avui ha tret faves d’olla i s’ha inventat un atac que el jove contrincant ha entomat com una pedregada d’estiu, però que li ha costat el punt. Semblava que era un atac preparat durant totes les rondes anteriors. I ha arribat en el moment just. Al final, cinc a cinc i una certa satisfacció per les dues bandes. Els mataronins perquè els dóna oxígen per poder lluitar per la permanència fins el darrer sospir, i nosaltres perquè durant una bona estona donàvem el matx gairebé per perdut. Ara, a veure els altres resultats i esperar els amics de l’Aragonès diumenge vinent.

Leave a Reply

You must be logged in to post a comment.