Archive for març 11th, 2012

Guixolenc B 3,5 – 4,5 Tordera B

diumenge, març 11th, 2012

Els del segon equip estem molt mal acostumats a guanyar, com aquell qui diu, sense ni baixar de l’autobús, però avui hem tingut davant un senyor equip i el panorama ha canviat substancialment.
Un pèl abans de dos quarts de deu ens presentavem a Sant Feliu de Guíxols, amb les armes necessàries per guanyar: Els caramels i els croissants d’en Jordi Quintana.
Avui ha estat el dia del debut d’en Joan, que tot i ensenyar les urpes ha acabat cedint el punt. El matx en general es veia força complicat, però en un tres i no res en Jordi Quintana ha guanyat una peça i la partida, en Tomàs capgirava una partida pràcticament perduda i el cronista s’enduia el punt sencer, 1 a 3. Molt interessant l’entrega de torra que ha protagonitzat el contrincant d’en Lluís Puigdemont, però les múltiples variants de la combinació i la manca de temps han impedit que en traiés quelcom de positiu, 1 a 4. Segons en Lluís, el punt se l’ha endut després d’aguantar un bon xàfec. Menys sort ha tingut l’altre Lluís, en Ramírez, que tot i plantejar una bona partida ha acabat perdent. En Carlos ha tingut la partida complicada des del principi, però s’ha defensat amb ungles i dents. Tot i això, no ha aconseguit puntuar, 3 a 4 i tot queda en mans d’en Jordi Adillón. Té un peó d’avantatge i final d’àlfils del mateix color. En el moment en què no ho ha vist del tot clar, ofereix taules al seu contrincant, i aquest accepta al·legant que no aspirava a més que això.
Al final suada victòria que ens assegura estar a final de temporada en llocs d’ascens, i a més, lluitar amb el Blanes pel primer lloc.
La setmana que ve descansem, i l’altra, en l’última ronda, visitem el Gerunda E. Ja us explicarem com ens ha anat!

TORDERA “A” 6 – SANT ANDREU “B” 4

diumenge, març 11th, 2012

Un matí de lluita cordial però intensa, el que hem viscut avui al nostre local social. Ens visitava el segon equip del Sant Andreu, vell conegut nostre i que sempre promet moltes dificultats. I no ha pas decebut, a fe!
En començar s’han presentat amb la notícia que un dels seus no vindria per indisposició de darrera hora. En Josep Maria s’ha quedat sense rival, però perquè no plorés, li han donat el punt. Bon començament, doncs d’un matx que, a les dues hores, es mostrava força equilibrat, si bé algunes partides tenien més color local.
A en Pau li han regalat dos penals, perdó, dos peons (en què devia estar jo pensant, ara!) en plena obertura, i se les prometia molt felices, però de mica en mica ha anat descobrint que la posició resultant tenia més mines que les de la batalla d’El Alamein, i ha hagut de fer de funambulista tot el matí per no deixar-hi les dents. Unes taules que ningú podrà dir que no han estat treballades.
En Fernando, que des de la primer ronda sembla que ha posat la directa, ha posat a caldo el rival amb una partida cent per cent marca de la casa, amb una autoritat gairebé ofensiva. I ell que es va preocupar en la jornada inicial! Una màquina de fer punts.
En Carles, amb una posició que convidava a l’atac, ha consumit molt de temps i s’ha trobat amb una situació en què el més raonable era l’empat, que ha estat el resultat lògic.
En Joan ha jugat una partida de les que saps que són seves encara que no et diguin qui movia les peces. Estratègia consistent amanida amb unes gotetes de tàctica per aquí i unes quantes amenaces per allà… Un còctel definitiu… i un altre punt.
I el cronista ha jugat una partida de posició coneguda, però que no ha acabat de perfilar bé, i han arribat els problemes. En situació força igualada ha proposat taules, que el jove rival ha rebutjat. I en un final que només podia ser de taules, la tossuderia del jove li ha fet rebutjar una segona oferta i ha acabat perdent una posició que, de fet, era imperdible. Una mica de mal gust de boca.
Mentrestant l’Eduard tornava a ser el mateix de sempre (potser devia ser el virus FIFA?), i ha destrossat el contrincant quan més felices se es prometia aquest. I és que per guanyar l’Eduard sembla que no n’hi ha prou gairebé mai. Mentre respira segueix sent més perillós que un escurçó amb Parkinson. I amb aquest puntet s’arrodonia la victòria (6-1), tot esperant el desenllaç de les tres partides que quedaven.
I sort que la feina ja estava feta, perquè una darrera l’altra han anat caient del cantó visitant. En Josep en un final sense esperances que culminava una partida amb força derives. En Juan Pedro s’ha trobat amb una posició esquinçada després d’haver pressionat molt bé tota la partida. Potser sí que té raó quan diu: “Avui, que no he entregat cap peó, vaig i perdo!” I en Jacobo, amb tot decidit, ens ha obsequiat amb un altre maratonià final al caire de l’abisme pel temps, que el de Sant Andreu semblava que no sabia com guanyar. Han calgut només unes vuitanta jugades. Llàstima, perquè havia controlat molt bé tota la partida.
I, a l’espera dels altres resultats que s’hagin donat avui, encarem la visita al Cirera de Mataró una setmana més com a líders d’un grup que, aquest any, se’ns està donant molt bé.