Archive for febrer 12th, 2012

CASSÀ 3 – TORDERA “A” 7

diumenge, febrer 12th, 2012

Una nova victòria del primer equip, que segueix en ratxa.
Avui hem visitat el Cassà, en un local de joc -l’antiga estació del tren de Sant Feliu – una mica curiós i notablement fred, sobretot les primeres hores. Això, però, no ha pas impedit la cordialitat amb els amics cassanencs, vells coneguts i, en el cas d’en Josep Cruañas, a més a més exjugador nostre.
Ha començat el matx amb algunes dificultats dels amfitrions perquè un dels cotxes havia quedat a la carretera, i ha calgut anar a rescatar els jugadors, amb el consegüent retard. A banda, un altre jugador sembla que no estava en condicions de venir i això ha fet pujar, al cap d’una hora, el primer punt al caseller, que s’ha anotat en Joan sense jugar.
De mica en mica s’han anat jugant la resta de partides, i la primera en decidir-se ha estat la del cronista, a qui li ha sortit tot bé contra el veterà Cruañas.
No ha trigat gaire en Josep, solvent, a muntar un atac letal quan feia poc que la posició no li acabava de fer el pes i, a més, no tenia gaires minuts. Són molts anys de moderna. I és la classe…
Amb el 3-0 semblava que tot seria plàcid, però hem arribat a aquell moment tens en què les partides sembla que passen per un corredor molt prim i que tan poden caure cap un costat com cap a l’altre. En una posició força prometedora en Jacobo no ha neutralitzat prou bé un contrajoc del rival i s’ha trobat en posició perduda. Mentrestant, les partides d’en Juan Pedro i d’en Carles semblava que es complicaven força.
Però és en moments així que se sent, de lluny, la corneta del setè de cavalleria, amb el general Camps al davant a galop estès. En poca estona ha tingut temps de contestar tots els arguments del rival i regalar-li un fascicle de la seva obra “Per què perdre, si es pot guanyar?”. El club de damnificats pel segon tauler del Tordera continua augmentant…
I d’en Juan Pedro, què se n’ha de dir? Doncs que té sempre l’avantatge que, per molt que el rival hagi matinat, ell encara ho ha fet més. O és que algú es pensava que perquè anava un peó a sota ja estava llest? Sí, home! Tu vés comptant els peons, que mentrestant ell et fot una peça!
En Pau, tot i que aquest tram de la lliga el tenim més difícil que els altres (o no era en Pau, qui ho va dir…?) s’ha trobat davant la meitat dels Pérez, i s’ha vestit d’Alekhine per disfrutar com un animal durant tota la partida. De fet, ha guanyat mig punt, perquè, tot i que ha guanyat de manera inapel·lable, ell m’anava dient que “és d’aquelles posicions que es juguen soles!” O sigui, que només la meitat del mèrit deu ser seu. Bromes a part, una partida jugada amb el tremp de la millor versió d’en Pau.
En Josep Maria ha fet de boa constrictor durant tot el matí, malgrat que no estava en gaire bones condicions per jugar, i ha signat l’empat quan, amb el matx decidit, només li calia estrènyer un pèl més i no quedava ni rival ni posició.
En Fernando ha plantejat molt bé una partida valenta i ha mantingut les opcions de triomf durant gairebé tot el matí, però una defensa serena del contrari l’ha portat a una posició en què les taules eren el resultat més raonable.
I en Carles s’ha emportat un altre disgust quan, amb una partida treballada com un orfebre ha anat portant la lluita cap a un final amb més taules que un merendero de la Barceloneta, i en el moment precís en què només calia fer-les, error sense cap sentit i punt sencer que s’esfuma. Sap greu quan això li passa a un mateix jugador, però el cert és que a mi no m’agradaria pas ser a la pell dels propers rivals d’en Carles. El conec i em faria por.
La setmana que ve ens plantarem a Barcelona per visitar el Catalunya. I encara que el campionat que estem jugant es digui, precisament “Campionat de Catalunya”, i que siguin d’entrada més forts que nosaltres, no vol pas dir que el campionat ja sigui seu!