Archive for febrer, 2012

Santa Eugènia B 2,5 – 5,5 Tordera B

diumenge, febrer 26th, 2012

El segon equip continua intractable en el seu camí cap a primera (territorial, tampoc ens passem!). Avui, nova victòria al barri de Santa Eugènia.
El matí no ha pogut començar millor, ja que, gairebé en temps rècord, els dos Lluïsos s’han imposat als seus joves rivals sense contemplacions. En Carlos firmava unes taules que veient el panorama, ens afavorien. El cronista sembla especialitzat en embolicar la troca en partides amb avantatge… avui, però, no n’ha sortit escaldat, 0,5 a 3,5. En Tomàs s’ha quedat petrificat quan el rival l’hi ha sacrificat un alfil, fet que l’ha fet anar de cul tota la partida… res a pelar, 1,5 a 3,5. En Jordi Adillón ha vist el matx complicat i ha decidit que era hora de fer el punt de guanyar, 1,5 a 4,5. L’Arseni, segons ell per jugar massa ràpid, s’ha enganxat els dits. Per últim, en Jordi Quintana, en una partida maratoniana (ha durat fins ben bé les 2), ha acabat desmanegant les peces del seu contrincant. 2,5 a 5,5 i ja en queda una menys.
La setmana que ve rebem els Palaus d’Agullana en l’últim matx d’aquest any del segon equip a l’Emili Vendrell. Ja us explicarem com ens ha anat!

TORDERA “A” 6 – PEONA I PEÓ “B” 4

diumenge, febrer 26th, 2012

La bona notícia d’avui, sens dubte, ha estat la victòria i el fet de mantenir una setmana més el liderat del grup. Dit això, però, si volem ser justos hem d’afegir tot seguit que l’equip rival ens ho ha posat molt difícil, i només ha cedit en els darrers compassos del matx, després d’haver disposat d’ocasions per empatar-lo i fins potser de guanyar-lo. Cal felicitar-los per la seva lluita.
El matí ha començat amb normalitat, i prop de les onze ja algunes partides semblaven agafar color local. En Josep Maria s’ha vestit de killer i s’ha inventat un atac sobre l’enroc llarg del jove rival que riu-te dels bombardejos de Dresden. Ha entregat una qualitat demolidora i no ha donat respir.
I en Carles, el seu veí, ha fet tres quarts del mateix. Ja vam avisar que hi havia molta ràbia continguda per les derrotes en les primeres jornades. I a en Carles, si el deixes atacar… El rival n’ha pres bona nota.
En Joan, per la seva part, signava un empat que probablement no podia prosperar. I mentrestant en Fernando donava una classe de veterania entregant temporalment un peó per apoderar-se dels centres neuràlgics de la posició i des d’allí muntar un atac que l’ha dut a emportarr-se el punt de manera molt eficaç.
I aquí ha començat a enteranyinar-se el cel. Quan semblava que tot seria prou fàcil, en Josep ha tingut un descuit que li ha costat la dama per torre i, de fet, la partida, i la resta de jocs no teníen gaire bon carés, llevat del d’en Juan Pedro, que anava cargolant com en ell és habitual.
El cronista ha vist com una partida força còmoda s’encaminava a un final força difícil de defensar. En Pau anava avançant amb pas ferm cap a unes taules força cantades. L’Eduard no ha pogut treure més que mig punt, tot i que després de foça pólvora. I la partida d’en Jacobo semblava dada i beneïda contra el nostre jugador. Per una estona el fantasma de l’empat i fins i tot el de la derrota s’ha passejat per la sala.
Llavors, com a les pel·lícules, ha arribat la salvació en els darrers compassos. Mentre el cronista forçava unes taules teòriques amb el rival sense a penes temps de fer-les, en Juan Pedro havia de cedir mig punt en no poder evitar un perpetu, i, qui sinó, en Pau, just després de proposar taules al contrari i que aquest les rebutgés, li ha arrabassat el punt sencer quan aquell ha tingut una badada. 6-4, però amb una lluita ben bonica i amb emoció fins a migdia.
La setmana que ve anirem a veure el Sant Adrià.

Tordera B 5,5 – 2,5 Gerunda F

diumenge, febrer 19th, 2012

Matí tranquil avui a Tordera. Ens enfrontàvem a un filial del Gerunda, que amb la llista de jugadors que té no se sap mai quin equip faran. La quëstió és que només s’han presentat sis jugadors visitants, donant-nos a en Lluís Puigdemont (que continua pitxitxi) i al cronista el punt sense haver-lo de suar.
A més semblava que s’anava decantant el partit: en Toni no en tenia prou de fer un doble al seu rival, que l’hi ha enganxat rei dama i torre amb el mateix cavall. Més tard han caigut també sense massa problemes el punt del capità i el primer d’aquest any d’en Tomàs. 5 a 0, victòria al sac i amb la sensació que poc treballada. En Lluís Ramírez ha fet mans i mànigues per compensar en el joc el que el seu contrincant li havia guanyat en material, però no hi ha hagut manera. Mentrestant, l’Arseni firmava taules en una partida en què un descuit de qualsevol dels dos bàndols podia haver significat un mat gairebé immediat. Només quedava jugant en Carlos, que tan ell com el seu rival han protagonitzat una partida digna d’una categoria més alta. En Carlos volent forçar el final s’ha acabat enganxant els dits… 5,5 a 2,5.
Aprofitem la crònica d’avui per informar de la victòria de fa una setmana per idèntic resultat davant del Figueres D, de la que cal destacar el debut amb una gran victòria de l’Àngel.
La setmana que ve ens desplacem al centre de Can Ninetes a preguntar si hi són els del Santa Eugènia B, ja us explicarem si allarguem aquesta bona ratxa

CATALUNYA 4,5 – TORDERA “A” 5,5

diumenge, febrer 19th, 2012

Partit jugat de poder a poder el que hem tingut aquest matí al Casinet d’Hostafrancs. D’antuvi es preveia un matx força complicat per a nosaltres, doncs confrontant les dues llistes quedava palesa la superioritat d’ELO dels barcelonins. Això no obstant, l’esperit era de lluita i de “a veure què passa”. I ha passat el que més ens convenia.
Magnífica partida d’en Josep, al primer tauler, malgrat algunes imprecisions que podien donar tots els resultats, però que al final s’ha endut el punt sencer.
L’Eduard, avui, no tenia excessives ganes de brega. Comentava que avui jugava una partida tal i com manen els cànons. I, de tan correcta, ha acabat amb un repartiment equitatiu.
Tot plegat, semblant al que li ha passat a en Juan Pedro, a qui el rival li ha reclamat taules fotogràfiques i ell ha respost, sorneguer com és, que avui no havia dut la màquina… De fet, però, ja li semblava bé perquè el rellotge començava a fer de les seves, i no se sap mai.
El cronista ha jugat tres partides: ha perdut l’obertura, ha guanyat el mig joc i s’ha deixat fer un mat innocent al final. Però com que el mig joc no compta, s’ha penjat el zero.
En Josep Maria ha tornat a treure l’esperit Maroczy i ha embolicat el contrari en un final del qual ell en controlava tots els fils. Probablement el rival ha pensat molta estona que tenia alguna cosa a fer, i gual com l’insecte que s’encara amb l’escorpí mirant-li els ulls i no li veu la cua amb el fibló…
En Pau ha signat les taules després d’una Alekhine de les seves, amb opcions clares de victòria. En Fernando ha hagut de claudicar després de no haver-se decidit a fer un sacrifici de qualitat que, probablement, li hauria donat el punt a ell. Costa tant, de vegades, llançar-se al buit…!
Bravo per en Carles, a qui avui sí que li ha sortit una partida rodona. Ja havíem avisat que algú s’anés preparant per rebre, i avui ha sortit a apretar de principi a final, fins que s’ha cobrat el punt ben merescudament.
I en Joan havui se les ha tingut amb un jugador veterà, experimentat i força imprevisible, però ha sabut fer equilibris sense xarxa i, després dels salts mortals pertinents, ha arribat a un final dels que a ell li agraden: amb tot calculat com un rellotge i amb totes les variants a favor. I, parlant de rellotge, l’anècdota que el senyor Vilageliu, en posició ja desesperada, ha oblidat apretar el rellotge i li ha caigut la bandera mentre ell segurament estava convençut que corria el d’en Joan.
La darrera partida, la d’en Jacobo, ja amb el matx decidit a favor nostre, no tenia cap transcendència, però l’han lluitada fins a la darrera bala del darrer peó de la darrera casella de la segona planilla,… però el punt ha caigut del cantó dels locals.
Un comentari per l’excel·lent local de joc, realment còmode, ben il·luminat i climatitzat, amb bon material… molt diferent del de la setmana passada a Cassà!
Un resultat que ens referma en el lideratge del nostre grup. Diumenge esperem el Peona i peó.

CASSÀ 3 – TORDERA “A” 7

diumenge, febrer 12th, 2012

Una nova victòria del primer equip, que segueix en ratxa.
Avui hem visitat el Cassà, en un local de joc -l’antiga estació del tren de Sant Feliu – una mica curiós i notablement fred, sobretot les primeres hores. Això, però, no ha pas impedit la cordialitat amb els amics cassanencs, vells coneguts i, en el cas d’en Josep Cruañas, a més a més exjugador nostre.
Ha començat el matx amb algunes dificultats dels amfitrions perquè un dels cotxes havia quedat a la carretera, i ha calgut anar a rescatar els jugadors, amb el consegüent retard. A banda, un altre jugador sembla que no estava en condicions de venir i això ha fet pujar, al cap d’una hora, el primer punt al caseller, que s’ha anotat en Joan sense jugar.
De mica en mica s’han anat jugant la resta de partides, i la primera en decidir-se ha estat la del cronista, a qui li ha sortit tot bé contra el veterà Cruañas.
No ha trigat gaire en Josep, solvent, a muntar un atac letal quan feia poc que la posició no li acabava de fer el pes i, a més, no tenia gaires minuts. Són molts anys de moderna. I és la classe…
Amb el 3-0 semblava que tot seria plàcid, però hem arribat a aquell moment tens en què les partides sembla que passen per un corredor molt prim i que tan poden caure cap un costat com cap a l’altre. En una posició força prometedora en Jacobo no ha neutralitzat prou bé un contrajoc del rival i s’ha trobat en posició perduda. Mentrestant, les partides d’en Juan Pedro i d’en Carles semblava que es complicaven força.
Però és en moments així que se sent, de lluny, la corneta del setè de cavalleria, amb el general Camps al davant a galop estès. En poca estona ha tingut temps de contestar tots els arguments del rival i regalar-li un fascicle de la seva obra “Per què perdre, si es pot guanyar?”. El club de damnificats pel segon tauler del Tordera continua augmentant…
I d’en Juan Pedro, què se n’ha de dir? Doncs que té sempre l’avantatge que, per molt que el rival hagi matinat, ell encara ho ha fet més. O és que algú es pensava que perquè anava un peó a sota ja estava llest? Sí, home! Tu vés comptant els peons, que mentrestant ell et fot una peça!
En Pau, tot i que aquest tram de la lliga el tenim més difícil que els altres (o no era en Pau, qui ho va dir…?) s’ha trobat davant la meitat dels Pérez, i s’ha vestit d’Alekhine per disfrutar com un animal durant tota la partida. De fet, ha guanyat mig punt, perquè, tot i que ha guanyat de manera inapel·lable, ell m’anava dient que “és d’aquelles posicions que es juguen soles!” O sigui, que només la meitat del mèrit deu ser seu. Bromes a part, una partida jugada amb el tremp de la millor versió d’en Pau.
En Josep Maria ha fet de boa constrictor durant tot el matí, malgrat que no estava en gaire bones condicions per jugar, i ha signat l’empat quan, amb el matx decidit, només li calia estrènyer un pèl més i no quedava ni rival ni posició.
En Fernando ha plantejat molt bé una partida valenta i ha mantingut les opcions de triomf durant gairebé tot el matí, però una defensa serena del contrari l’ha portat a una posició en què les taules eren el resultat més raonable.
I en Carles s’ha emportat un altre disgust quan, amb una partida treballada com un orfebre ha anat portant la lluita cap a un final amb més taules que un merendero de la Barceloneta, i en el moment precís en què només calia fer-les, error sense cap sentit i punt sencer que s’esfuma. Sap greu quan això li passa a un mateix jugador, però el cert és que a mi no m’agradaria pas ser a la pell dels propers rivals d’en Carles. El conec i em faria por.
La setmana que ve ens plantarem a Barcelona per visitar el Catalunya. I encara que el campionat que estem jugant es digui, precisament “Campionat de Catalunya”, i que siguin d’entrada més forts que nosaltres, no vol pas dir que el campionat ja sigui seu!

Dotze Castells B 1 – 7 Tordera B

diumenge, febrer 5th, 2012

Avui ha tocat un desplaçament llarg. El segon equip hem viatjat fins a Llers per enfrontar-nos al Dotze Castells B. En tots vuit taulers teníem més ELO que els jugadors locals, i tot i que no ens n’hem de fiar, bon senyal.
S’està convertint en costum això d’obligar-nos a remuntar, i és que avui, poca estona després de començar,  l’Arseni es deixava una entrada de cavall que li ha costat la partida. Quan sacrifiques una peça contra en Lluís Puigdemont has de tenir molt clar que, com a mínim, no hi perdràs. Aquest però, no ha estat el cas de la seva contrincant, que quan ha vist aturat el seu atac, ha hagut d’abandonar. El cronista ha posat per davant els seus jugant contra un rival poc ofensiu però amb les peces ben tancades darrere. En Manel ha demostrat que la derrota de la setmana passada va ser un accident puntual i ha col·locat l’1 a 3 al marcador. Quan jugues a escacs, ho has de tenir en compte tot, fins i tot les descobertes… i si no que li preguntin al rival d’en Jordi Quintana, que s’hi ha deixat la dama. A més en Toni guanyava una torre, la qual cosa ens donava molt bones expectatives. Les partides d’en Carlos i en Jordi Adillón semblaven tenir un lleuger color maresmenc, però encara amb molta guerra per endavant.
Si en algun moment hem vist perillar la victòria, ha estat quan el rival d’en Toni ha buscat una combinació que podia recuperar peça, o torre, o qui sap si alguna cosa més. Al final però, ha quedat en un ensurt, i en Toni ha aconseguit endur-se el punt. En Carlos ha aprofitat molt bé la millor posició que tenia per fer el punt de guanyar. Ja sense importància en el resultat del partit, en Jordi Quintana ha desballestat la compensació que tenia el seu contrincant a canvi de la dama. Finalment en Jordi Adillón no ha fet el que semblava més fàcil, taules i cap a dinar, ja que ha vist que tenia un cert avantatge. Després d’una dura batalla, ha completat el gairebé ple de victòries dels nostres.
La setmana que ve ens tornem a enfrontar a un equip altempordanès. En aquest cas però, serà al Figueres D a qui li tocarà desplaçar-se. Ja us ho explicarem.

TORDERA “A” 7’5 – FIGUERES “B” 2’5

diumenge, febrer 5th, 2012

Segona ronda i segona victòria. Això se’ns està posant prou bé!
Avui hen tingut la visita del segon equip de Figueres, que tradicionalment acostuma a ser una incògnita pel que fa a la força que tindrà i que no es desvetlla fins que els veiem aparèixer. Comencem per dir que, un cop presentades les alineacions, el nostre equip sortia com a favorit en tots els taulers, cosa que feia pensar en un matx com a mínim assequible.
Han començat les partides de manera suau, tret de la d’en Pau, que ha engegat el ventilador i ha polvoritzat les defenses contràries. El pobre rei de l’adversari ha quedat sense cap protecció, i amb el fred que feia avui, s’ha estimat més capitular. Com aquell qui diu, encara no havíem entrat en calor i ja teníem un punt al sac.
Ha estat llavors quan el cronista ha fet la seva actuació estel·lar, transposant dues jugades d’una posició que li és francament coneguda i ha quedat pràcticament vist per a sentència. La sort és que en aquest país la justícia és tan lenta que ha tingut temps de resistir, capgirar i, al capdavall, acabar enduent-se el punt.
En Josep Maria ha signat unes bones taules (amb lleuger avantatge) davant el gat vell Alonso, que sempre acut a la cita amb nosaltres. I en Josep, al primer tauler, també ha fet les paus amb una posició superior.
En Joan ha muntat un atac sobre la fortificació d’en Parals que aquest no ha pogut resistir de cap manera, i ha retut el rei.
Al novè tauler, en Fernando s’ha emportat la victòria de manera clara i contundent, un cop ha tingut a ratlla el maleït rellotge. Una partida completíssima de principi a fi, i sense opcions pel rival.
En Carles ha tingut més problemes dels esperats, i no ha encertat a trobar el to que la partida demanava. Li ha estat impossible salvar un final sense esperances. De ben segur que agafarà el ritme per quan més necessaris siguin els punts.

Al darrer tauler, en Jacobo ha signat l’empat amb un rival molt jovenet, amb posició força prometedora, però amb poc temps al rellotge.
I novament hem de parlar d’un cicló, més que no pas d’una partida. Camps. Aquest nom ja comença a ser una amenaça per a qualsevol que s’assegui a jugar al segon tauler. Us pot semblar que el teniu, que li heu saltat al coll i que només falta el cop de gràcia, que ja no li queden recursos… No hi compteu! Si els recursos no hi són, doncs l’Eduard se’ls inventa! I el pobre Balaguer júnior ha tastat les estocades de l’autèntic estilista de l’equip. Un dia, amb calma, li haurem de demanar a l’Eduard que ens ho expliqui, com ho fa…
I en Juan Pedro se les ha hagut d’haver amb el també veterà Marull. Però si aquest es pensava que era el més murri de la classe, anava bén equivocat: quan ell hi va, en Juan Pedro ja en torna! Duel de trapelles, amb més paranys que si fossin caçadors, però amb vixtòria inapel·lable del nostre jugador, que no s’intimida gens davant dels focs d’artifici del rival.
I ara resulta que encarem la tercera ronda en una posició força còmoda. No devem ser pas tan dolents!
La setmana vinent, a Cassà.